El fenomen Lucia Berlin (Alaska, 1936-Califòrnia, 2004) no deixa de sorprendre'ns. Per als que ja hem deambulat per l'univers de Lucia (pronunciat Lu-si-a), l'arribada de Benvinguda a casa, llibre totalment autobiogràfic, és -en principi- una alegria. I dic «en principi» perquè quan semblava que ja no quedava res més per redescobrir de l'autora, apareixen aquestes pàgines agredolces que mostren una Lucia de vegades derrotada, però majorment optimista, deambulant plena de força i de vida entre els records dels llocs on va saber sentir-se a casa i dels quals dugué compte durant uns anys en el seu quadern. Lluny de la lucidesa i brillantor de la seua ficció, la publicació d'aquesta prosa fa pensar que potser siga estirar massa de la corda, o tal vegada una estratègia editorial a la recerca de lectors assegurats.
Però parlàvem de sentir-se a casa, i què era casa per Lucia Berlin? En principi, els llocs on es va donar per acollida i benvinguda, encara que de llars, en va tenir moltes, i no sempre tranquil·les. Des de les allaus mortals d'Alaska, lloc on va néixer, passant per les aterridores visites dels traficants d'heroïna a Puerto Vallarta, Mèxic, i a Albuquerque, Nou Mèxic, on va ser feliç, però també va conèixer la por, o més tard pel pacífic Boulder, Colorado, un lloc afable, fins a desembocar en la calidesa californiana, prop del seu fill Jeff, el major de quatre homes als quals va dedicar gran part de la seua vida.
Entre la primera i l'última (el seu pare va ser enginyer de mines i en la seua infància anaven d'un lloc a un altre), Lucia va comptabilitzar vint cases. En Benvinguda a casa -i sobre el fons que unes fotos precioses de moments íntims- descriu les cases i la seua peripècia vital amb amor i ironia. En paraules de Robert Frost (a qui Lucia va descobrir de petita): «Llar és on, si no tens cap altre lloc on anar, han d'acollir-te».
Fora per la marca d'una infantesa nòmada o pel seu caràcter volàtil, disposada a començar i reinventar-se a cada tant, Lucia Berlin va viure en constant desplaçament, però malgrat tanta inestabilitat i situació extrema (la bogeria de la droga del seu marit Buddy Berlin i l'alcoholisme en ella mateixa) l'autora es veia a si mateixa com «una personalitat optimista empedreïda», tal com ho explica en una de les tantes cartes que va escriure al seu amic i poeta Edwar (Edw) Dorn, algunes d'elles seleccionades en aquest llibre: «[...]En la vida real, però sobretot en el que escric. Només em quedo amb la part positiva per ocultar el negatiu .» Als vint-i-anys, li explicava a Edw: «De debò, sé que el que escric és dolent, que deixa molt a desitjar ..., però no sóc una aficionada ....».
A pesar de tots aquests dubtes, Berlin no era per res del món una escriptora turmentada. En tot cas, era una autora recoberta de singularitat. «Hi ha un punt de bogeria en la meva família», confessa en les seues cartes, referint-se a l'excentricitat de les seues ties i oncles i de la negativa d'ella mateixa de caure en les convencions i conviccions. I potser fos això el que la va rescabalar d'un desastre moral i que va salvar també tots els seus personatges de sucumbir a allò anodí i absurd de la vida, de doblegar-se a la rigidesa i a la incomprensió social.
Grans anècdotes, la seua vida paral·lela a la seua escriptura, les múltiples cases i viatges, la força abassegadora amb què s'aferrava a l'amistat i a l'amor, tot això respira per aquestes notes autobiogràfiques. I és curiós i gratificant poder traçar, com a lectora, un camí d'anada i tornada entre la ficció, els relats, i la matèria bruta: l'experiència vital, els records fets literatura anys més tard. Un passeig literari on la realitat no supera la ficció, ja que en els seus relats Lucia ens va omplir el cap de veus amb noms i rostres inoblidables, d'escenaris privilegiats de dues cares: la dolça i l'amarga, com la vida mateixa. Com les d'aquells relats d'Un vespre al paradís que destil·len tota la bellesa i la duresa del paisatge noumexicà de què ara parla de nou, aquell «maleït i erm Albuquerque, on la gent no pot treure forces o vida de la terra, sacrifica les seves i tira les restes», però també on les «muntanyes escarpades i el desert s'obrien, igual que a Texas, envoltats per un cel blau clar com uns texans gastats.» I rugeixen les metàfores de nou perquè els paisatges i la vida quotidiana parlen. Són «les cascades de fitxes de pòquer i les maraques de glaçons de gel» que l'escriptora sentia de nena des del seua cambra, quan els seus pares convidaven als amics en les vetllades d'Idaho, i que evoca ara en el record.
«Durant tota la meva vida -escriu- llegir havia estat un consol íntim». Els llibres, la llum en les muntanyes, el bourbon, les flors, la música sonant a la matinada quan tots dormien, van ser el teló de fons de la seua vida i dels seus relats, moments, sensacions i objectes carregats de simbologia i amb els quals va crear i recrear una harmonia molt singular.
És aquesta temprança, aquesta honestedat amb què escriu sobre els seus records, el que Lucia -qui deia «haver vist totes les cares de la terror»- ens ha llegat. Posant la llum sobre allò que ella desitjava fer brillar, perquè res, per terrible que fos, fes ombra a la passió d'escriure i viure.
