Sembla que s'obren temps d'avaluació i per tant d'introduir reflexions sobre la nostra qualitat museològica i el Patrimoni cultural dels valencians.
Fa ara poques jornades, en concret l'1 de juliol, es complia el 38é aniversari de la promulgació de la Llei Orgànica 5/1982 de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana. En ella, entre les competències de la Generalitat que figuren al seu article 49, se defineixen com de caràcter exclusiu les de Cultura i Patrimoni històric, artístic, monumental, arquitectònic, arqueològic i científic, així com els arxius, biblioteques, museus, hemeroteques i altres centres de dipòsit que no siguen de titularitat estatal. D'aquesta manera, en aqueix entorn jurídic i en el cas particular del Patrimoni cultural i dels museus, cal entendre per deducció que en l'àmbit d'aquestes matèries bé siguen de titularitat local, «provincial» o autonòmica, en la seua ordenació si més no, la Generalitat té competència exclusiva, i com a tal s'havia d'haver desenvolupat des d'almenys 1982.
Sense considerar les inevitables dificultats per fer tal desenvolupament a la llarga dels darrers 38 anys, volem assenyalar que en la major part de les competències determinades pel nostre Estatut s'han fet grans avanços en l'estructuració de la seua governança per part de la Generalitat. Així ho trobem sobre tot en competències pilars bàsics de l'estat del benestar, com ara mateix l'educació, en bona part la cultura, i sense cap dubte la de la sanitat, prou eficientment aquesta darrera com hem pogut comprovar amb la gestió tan complicada del Covid19. Ans al contrari ens temem, que en el cas del Patrimoni cultural i dels museus els resultats de 38 anys de gestió autonòmica pot ser no siguen tan afalagadors.
Sense comparances innecessàries, podríem dir que les disfuncions són moltes però la major part d'elles tindrien un denominador comú: la manca d'ordenació del sector. Resulta evident que la ciutadania percep millor les anomalies quan es refereixen a un centre d'estudis o de salut, i quan això succeeix hom troba una traducció ràpida per part dels poders públics. En el cas del Patrimoni cultural i dels museus sembla que això no es veu tant i les disfuncions al·ludides es perpetuen any rere any. Entenem que el fet que aquestes no es manifesten tan obertament envers la gestió pública fins ara, no resta gens d'importància en l'obligació d'haver-les de resoldre, car en la societat post crisi sanitària en la qual molt s'haurà de reinventar, el Patrimoni cultural i els museus constituiran recursos de primer ordre, ja que afecten a drets de quarta generació. Tanmateix, i des dels inicis de la Transició, aquests recursos no han tingut gaire un lloc important al si de la construcció política de la societat valenciana. Costa d'entendre el perquè, i encara que aquest no és l'espai, hom remetria a aquella part de la contumaç i constant negació de la identitat pròpia per tal de poder seguir mantenint un cert sentiment d'existència: l'autoodi una vegada més, entre d'altres causes més banals. De ben cert, el Patrimoni cultural i els museus són portadors d'elements d'identitat col·lectiva, i a més són també instruments de la seua arquitectura. En eixe sentit en configuren com a poderosos transmissors de valors que més enllà dels sentiments podrien convertir-se en eines de construcció social i econòmica. Tanmateix, i fins el moment present l'absència d'ordenació i estructuració de les competències en matèria de Patrimoni cultural i museus de caràcter substantiu i metòdic al País Valencià ha donat lloc a dos espais aberrants:
D'un costat a la falsa «apropiació» del patrimoni cultural i els museus, producte d'una indefinició administrativa i política dels conceptes, relacionada amb la mancança de reglamentació de la Llei del patrimoni valencià, de 1998. Aquesta llei, sense ser dolenta en si mateix, malauradament no ha vingut a posar del tot una autèntica ordenança en la organització pública i política del Patrimoni cultural valencià ni dels seus museus. Relacionat amb això, tots dos han quedat a mercè de la interpretació que hom feia des de cada administració i fins i tot grups d'interès. Exemples en sobren, des de les modificacions reiterades de la Llei que s'han fet durant aquest anys a gust del «client», fins la proliferació boletaire de museus locals clonats sense trellat i àdhuc alguna ocurrència més pròpia de l'antimuseologia tot i que manifestament simbòlica del poder polític de les diferents administracions locals.
De l'altre, el perill que significa per a l'autogovern valencià el prescindir o renunciar a accions naturals de la competència pròpia en temps de recentralització. Sobren comentaris.
En resum, s'acosta el temps per a la definició de la governança del Patrimoni cultural i del museus valencians, on quasi tot està per fer, començant per una revisió de la Llei i els seus reglaments i instruments.
