Ja tenim uns quants llibres (el més matiner el de Zizek) sobre la covid-19, la primera pandèmia del segle XXI, però En el contagi (Edicions 62) de Paolo Giordano descobrim, a través d'una escriptura neta, implacable, amb la serena i freda bellesa d'un teorema, amb un estil sovint aforístic, un llibret que no pot dir més en més poques pàgines: unes seixanta a penes.
Un llibret -també hi ha versió en castellà: En tiempos de contagio, editorial Salamandra- que respecta la intel·ligència del lector, despulla els fets, s'estalvia hipòtesis (però no dubtes), assenyala les nostres responsabilitats i combat el pensament màgic, fins i tot el que es formula en forma d'esperança de poc probable compliment.
D'Itàlia ja ens havien vingut la perspectiva i el sonet i, a un altre nivell, el rock n' roll i Cinecittà. M'estime més veureu-ho com un privilegi i no com una maledicció (tot i que podria ser les dues coses).
Gràcies a Itàlia comprenguérem en la primavera del virus, en el març més primerenc, que aquella pandèmia no era, només, una plaga asiàtica. I que s'acostava.
La claredat dels números
Giordano és, a més d'escriptor, físic, una cosa que ajuda una miqueta a l'hora de comptar i debatre. Quan algú volia evitar els càlculs més elementals per a considerar la viabilitat d'un projecte, Joan Fuster solia espolsar-li a l'atrevit: «No sabeu sumar!». Giordano sí que sap i és una cosa que s'agreix. Sobre tot perquè, com diu l'autor, «les matemàtiques no són la ciència dels números sinó la de les relacions: descriuen els lligams i els intercanvis entre ens diferents» siguen lletres, punts, vectors... així es com pot concloure: «el contagi és una infecció en la nostra xarxa de relacions».
No voldria donar la impressió que es tracta d'un «autor difícil». Tot el contrari. Aforismes de qualitat en té més d'un per pàgina i aclareixen coses: «L'única vacuna de què disposem és una forma una mica empipadora de prudència». O «en el contagi tots som lliures i sota arrest domiciliari».
Així l'emergència sanitària és en realitat «una emergència matemàtica»: el virus ens ha sorprès, desprevinguts, sense vacuna ni medicaments, ni protecció. «La sort del principiant», diu Giordano.
I tot per una maleïda taxa de reproducció (o Ro) que en el CoV-2 es del 2'5.
La propagació, si no fas res ni comprens que protegir és la millor manera de protegir-te, és geomètrica: la natura no és lineal. Si tot el món tracta d'evitar la malaltia amb força, sacrifici i paciència, la pandèmia s'apaga «com un foc d'encenalls».
El contagi era un símptoma
«El contagi és un símptoma. L'ecologia és la que pateix la infecció». L'autor ens parla de la deforestació, dels incendis de l'Amazonia i Austràlia. De les espècies que, privades del seu hàbitat, han de buscar un nou nínxol o ser el paràsit d'una espècie que no té protecció front al nou hoste. Del paper de pont que algunes espècies -el pangolí o el goril·la- tenen en la transmissió del CoV-2 o de l'Èbola, de la xylella fastidiosa la plaga que matà les oliveres de Gallipoli al 2010 i que ha continuat fent el mateix amb els olivars de Còrsega, de Mallorca, d'Antibes: «a la xilella li agraden els racons turístics».
«L' única certesa -diu Giordano- és que al final el nostre cervell no ens sembla prou preparat. Però faríem bé en començar a preparar-lo». Cada temporada desembarca entre nosaltres una nova malaltia tropical, a Verjoiansk, nord de Sibèria, s'ha arribat als 38º per damunt de zero i a França, un dels grans centres de producció d'intel·ligència política, els ecologistes acaben de conquistar algunes de les més importants alcaldies (i són un aliat decisiu a Paris).
L'organisme social
Potser a falta d'altres mèrits la pandèmia ens ha fet tornar a ser un organisme social, una comunitat (com les petites hordes i tribus humanes en altres èpoques), els membres de la qual senten que la seua «sort» està implicada en la sort dels altres.
Durant els dies del confinament solien referir-nos amb la vaguetat pròpia de la ideologia de la bondat prefabricada i en còmodes píndoles que la nova pesta «era una oportunitat». Ho és: sobre tot per a deixar de culpar als xinesos, creure en misterioses conspiracions o propagar les fake news que, certament, s'escampen com les epidèmies més temibles. València consumeix cada dia uns quants contenidors de productes xinesos. Ells volen vendre'ls. I nosaltres, comprar-los. El culpable és la primera persona del plural. Podem veure la covid-19 «com una desgràcia i un flagell», però també podem donar-li sentit, intenció: «com hem arribat fins aquí, com pensem continuar».
Giordano reconeix que «no tinc por de posar-me malalt (té 38 anys). Tinc por de descobrir que la carcassa de la civilització que conec és un castell de cartes. Tinc por d'haver de començar de zero, però també del contrari: que la por passe sense que canvie res». En el contagi també es un manual d'urbanitat. Ni més ni menys.
