Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El pintor Eduardo Vicente i València

El pintor Eduardo Vicente i València

El pintor Eduardo Vicente i València

En alguns papers, amb motiu dels moments en què València va estar capital de la República, he vist el nom del pintor madrileny Eduardo Vicente (1909-1969), es tracta sempre del simple esment del seu nom vinculant-lo al grup d'artistes valencians que formaren l'equip de propaganda del govern, i que entre ells es van donar el nom de «El Ballenato» segons testimoni de l'escultor Rafael Pérez Contel. Fins al present, no he trobat algun tipus de comentari sobre la seua pintura ni sobre la seua activitat durant aquells moments tan intensos de guerra que van marcar la vida de tantes persones. Doncs, per unes concretes circumstàncies personals puc dir quelcom d'aquest personatge, del qual juntament amb els meus fills conserve algunes de les seues obres.

Eduardo Vicente, juntament amb el seu germà Esteban Vicente, formaren part de la nombrosa avantguarda artística que va destacar amb l'arribada del II República, i com molts altres a més a més de la seua activitat artística tingueren un compromís actiu, que al cas d'Eduardo es concretà haver estat responsable de les «Missions Pedagògiques» en la banca de pintura, i, poc després, com ja he indicat, en plena confrontació bèl·lica en la confecció de cartells i propaganda. En aquesta darrera etapa, és quan va establir un gran amistat amb els companys de «El Ballenato» que segons les referències tenia la base a Torrent, fruit d'aquesta mena de feina va col·laborar en la revista creada per Josep Renau Nueva Cultura, i això explica, i aquí ve la meua relació amb la seua obra, amb el meu sogre, Joan Serrano Pons, qui feia de secretari de la revista, essent un dels signants de la convocatòria del Congrés d'Intel·lectuals en Defensa de la Cultura. Amb la derrota i la victòria franquista sofrí repressió, el seu germà se n'anà a l'exili on es convertí en un pintor reconegut, i que hui té un museu d'art contemporani dedicat a ell a Segòvia. Eduardo va viure un temps de pintor de parets i murs, fins que el 1942 uns intel·lectuals vinculats al règim el recuperen, es tracta de José Maria de Cossio i d'Eugeni D'Orts. Serà a partir d'aquest moment quan s'obrin de nou les portes de les galeries d'art i exposa en galeries d'art, entre ells a Nova York, Buenos Aires, Madrid, Saragossa, Biennal de Venècia...

Paral·lelament a la seua reincorporació a l'activitat artística, reprén contactes amb els amics valencians que no s'han exiliat, fruit d'aquesta circumstància el 1946 muntaria una exposició en la mítica Sala Mateu, que estava al carrer les Barques el 1956. La seua és una pintura que reflecteix els personatges populars i la vida de l'època. Juan Antonio Ganya Nuño elogiaria la seua pintura al seu llibre La pintura española del medio siglo, i els poetes Juan Ramón Jimenez i Gerardo Diego es van manifestar sobre la seua obra, per la seua part, el 1960 el crític José Maria Moreno Galvan diria: «Eduardo Vicente es, por su narrativa un epigono de la generación el 98». En aquest darrer punt no fa gaire vaig donar a la Biblioteca Valenciana un retrat de Pío Baroja «subscrit» per Eduardo Vicent.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats