Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

"Més que paraules", una aposta per la normalitat del valencià

Josep Lacreu és dels lingüistes que fanpujar l’autoestima dels valencians per la seua/nostra llengua

josep lacreu

josep lacreu

Més que paraules, de Josep Lacreu és el segon llibre extret del blog ‘Pren la paraula’ de Levante-EMV, del mateix autor. En la ressenya del primer d’esta sèrie, titulada «Pren la paraula, un llibre clarificador», apuntava jo que «Lacreu és un dels lingüistes que més contribuïxen a acostar norma i parla. La seua obra, a més de ser molt instructiva i didàctica, és representativa de la posada en valor del valencià de sempre i, alhora, de l’aperturisme necessari per a assolir un model de llengua modern, comunicatiu i rigorós normativament».

Este que ressenye ara seguix la mateixa línia, però, a més, assenyala algunes qüestions d’importància, a banda dels aclariments sobre paraules i expressions, com són la referència al dinamisme de les llengües, i concretament del valencià, alhora que indica l’inconvenient que per a la salut de la nostra llengua (i de totes) representa la idea de voler mantindre la puresa idiomàtica, fet que qualifica de quimera: «El purisme, en qualsevol de les seues facetes, és l’antítesi del racionalisme».

La distància entre norma i parla és tractada per l’autor de Més que paraules, «Quan la norma es fixa rígidament, distanciant-se excessivament del que diuen els parlants, es corre el risc de crear una llengua de ficció: la llengua del carrer, per una banda, i en un altre pla paral·lel la llengua dels llibres. És normal que hi haja diferències entre estos dos àmbits, per descomptat. El problema ve quan la bretxa que els separa és massa gran, i sobretot quan és artificiosa i innecessària». Això ocorre en el model lingüístic auspiciat i fomentat pels inspiradors del valencià de llibre, amputat i ortopèdic, que exclou dels registres formals, aparta, margina o rebaixa paraules ben usuals en la parla valenciana des de fa segles, en alguns casos, com ahí, alcançar, barco, coneiximent, gasto, juí, milacre, orde, pròxim o precís (com a ‘necessari’), tractades en el llibre que ressenyem i registrades en el Diccionari normatiu valencià.

La consideració que tot és un error en la nostra parla és una idea rebutjada per Lacreu, que apunta: «Hem de fer un esforç per acceptar el que som i desempallegar-nos de l’obsessió malaltissa de l’error. És una qüestió de salut pública per a preservar la vitalitat de la pròpia llengua». «¿Com pot ser que es considere no genuïna una paraula usada ininterrompudament des dels mateixos orígens de la llengua? Col·lectivament, eixa forta exigència té uns efectes molt perniciosos en la confiança dels parlants». Per exemple s’han arribat a considerar faltes també, o no adequades per a registres formals paraules o formes com acurtar, anou, apretar, almorzar, cego, coixo, faena, febra, gasto, llonja, despedir i despedida, mentira, rabo, vore, vullga, xanglot, xillar i centenars i centenars de paraules i expressions més, a banda de les citades més amunt, moltes d’estes emprades i documentades en el segle xv, el nostre Segle d’Or de les lletres, i algunes, com febra, en el s. XIII, i medir, en el s. XIV. I usades en segles posteriors i habituals en la parla valenciana actual. ¿Amb quin criteri se les ha excloses o marginades del valencià formal?

Els criteris d’avaluació i l’obsessió per les faltes en els exàmens de coneiximent del valencià són tractats també en el llibre que comentem: «Els models d’exàmens que es fan per a acreditar els coneixements de valencià han contribuït poderosament a reforçar esta obsessió per les faltes. Este tipus de proves està formulat com una bateria de paranys posats per a fer caure l’examinand. No es valora la seua competència comunicativa». Lacreu, en l’article ‘Què és correcte’, del llibre que comentem, celebra que últimament les gramàtiques de la nostra llengua hagen descartat la utilització dels qualificatius correcte/incorrecte, per la càrrega negativa, fins i tot anacrònica, que contenen a l’hora de valorar paraules i fets lingüístics. Però advertix també de les interpretacions restrictives dels conceptes adequat/inadequat, preferible, registre formal/informal, substitutoris dels repressors correcte/incorrecte. Advertiment fonamentat, ja que en alguns exàmens de coneiximent de valencià es demana que les respostes s’han d’ajustar a l’opció més adequada en un registre formal. «Devem ser la llengua més exigent del món a l’hora d’expedir certificats de puresa lèxica», opina amb tota la raó, pense, l’autor de Més que paraules, que també es pregunta: «És inadequat usar vore i inclús?». És que algú pel seu compte i risc ha considerat que són formes inadequades. Eixes i centenars més, afegim, registrades en el Diccionari normatiu valencià. Puntualitza Lacreu que «No hi ha cap raó objectiva per a considerar que variants com aquest, feina o servei, per posar uns pocs exemples amb alt valor emblemàtic, són més apropiades per als registres formals que les variants este, faena o servici, habituals actualment entre els valencians».

En la referència que fa als Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat, auspiciats per la Direcció General de Política Lingüística, organisme que, incomprensiblement, «ninguneja» (a) l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Lacreu diu: «No deixa de ser un contrasentit que les solucions considerades per l’ens normatiu més apropiades per als usos formals valencians de caràcter general i oficial estiguen proscrites per als funcionaris de la Generalitat». Com ja hem opinat en altres articles, els citats Criteris propicien el model lingüístic de valencià de laboratori, estrany en bona part a la parla valenciana, i se situen en l’antítesi de les posicions lingüístiques de Lacreu i del model que s’inferix dels documents normatius de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i de molts altres lingüistes valencians.

Una constant en este llibre i en altres de Lacreu és que no pontifica, ni fa afirmacions perquè sí, sinó que argumenta amb dades i raonaments entenedors les posicions que defén i el perquè de les seues propostes. I, especialment, destacaria el seu tarannà aperturiste i inclusiu en pro d’un valencià per a tots els usuaris i no sols per a especialistes, «El coneixement de les paraules ens ha de servir per a comunicar-nos millor amb totes les persones que formen part del nostre entorn. Eixe és, en essència, el propòsit global d’este llibre: una aposta per la normalitat del valencià que en facilite l’ús social».

En definitiva, és estrany que l’ideari lingüístic que s’inferix dels articles de Més que paraules no siga el que presidisca, en gran part, la política lingüística de la nostra Generalitat.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats