Sí, versos encara que tinguen l’ombra allargassada de la prosa i tot i que el mestre Jaime Siles ja va coronar, en ocasió molt pròxima i en primera de Posdata, a Marc Granell com a «poeta en grado sumo». Les seues paraules són com una guia de lectura d’un recull admirable que fa del fang metàfora, entre marjalenca i bíblica, dels nostres destins. Marc Granell és un magnífic poeta, singularíssim, i qui tinga dubtes que visite, amb modèstia i bon ordre, el seu últim poemari -’Cel de fang’- que té la consistència circular de les obres plenes: tots els punts de la circumferència remeten al mateix centre i substància. Pots llegir-los al dret i al revés. Una substància que es pot resseguir al llarg de tota la seua producció des dels temps remots de ‘Llarg, camí llarg’, el seu títol revelació fa més de quaranta anys.
No voldria escriure «poeta nacional»
Una part meua, espere que no massa influïda per l’enveja, es resisteix a referir-se a Marc Granell com el que ja és després de rebre el Premi de les Lletres Valencianes quasi al temps que eixia de la impremta el seu últim i magnífic poemari, un recull que s’acosta a la velocitat de la llum (o de l’incendi) al que serà un clàssic sense dubte. I no és per ser ingrat o fatxenda (per poders), però el poeta ben bé pot escriure, com don Antonio Machado: ‘al cabo nada os debo; me debéis cuanto escribo’.
El reconeixement literari, civil i, finalment polític de Marc Granell és, en part, una obvietat. La producció política de Granell és abundosa, de vegades torrencial, tot i que sense renunciar, ni a les seus eines, ni al seu lèxic, tan valencià, tan essencial, ni al duríssim exercici de composició, i topònims com Soweto, Seveso o Gaza abasten tota l’amplària global de la desgràcia. Josep Vicent Marqués solia dir que entre minories, oprimits i bandejats en som molts més que els «normals». Aquest és el punt de vista, amb una desolació ben palesa, de Granell, com ara al poema ‘Els expulsats’: «Els expulsats de la societat formen/una societat encara més gran/que la societat de la qual han estan expulsats». Està clar que la classe dels propietaris del país esperen heretar la terra: sí, la del cementeri
Tampoc necessita, el poeta, abanderar-se amb cap senyera per a reclamar les seus eines de forja d’un país que ja anem fent, per dir-ho a la manera raimoniana.
Una prodigiosa continuïtat
La continuïtat és ben bé un tret molt cridaner de la producció de Marc Granell que s’expressa no sols en la predilecció per un molt escollit repertori de paraules sinó, també, en el costum de donar-li a un poema el títol que després, dos o vint anys després, rebrà tot un recull, fins i tot quan no publique material nou: sempre tindrà a mà la fresca i noble companyia de Vicent Berenguer per a preparar una ‘Tria personal’ (o fer unes traduccions). Manel Alonso conta que en aquells anys s’interessà per un poeta captaire –Germain Nouveau– que, segons Álvaro Cunqueiro (que pot haver-s’ho inventat tot, inclús el poeta)– va fer el camí a Compostela i en una llar gallega va contar històries que van entendre tots els habitants de la casa qu e de francès no en sabien ni per a dir bon jour.
Versos per a Anna
La poesia sentimental i amatòria té els seus límits per allò de que totes les famílies felices s’assemblen. No importa: prova a llegir-les com si foren la lletra d’una cançó i veuràs com els llocs comuns de l’almívar passional sonen a cosa sublim, Hollywood viu d’aquesta evidència des de fa més de 100 anys. Un parèntesi en la seua obra? Potser sí, a veure si encara haurem de demanar dispensa per haver esgarrat algun llençol i haver fet ús d’alguna de les mortes formes de l’estima.
I parlant de cançons i de l’obra probablement més popular de Marc Granell, la que admet tots els usos de la floristeria i el compliment, el nostre poeta és realment estimat, també per la gent del gremi, i això ja és un tant miraculós. Una conjura de poetes va infantar ‘Versos per a Marc’ un poc a la manera de la tribu afterpunk que li dedicà a Leonard Cohen un disc de versions de temes llegendaris del jueu errant: ‘I’m your fan’.
La poesia s’ ho menja tot
L’ excel·lent narrador que és Xavier Aliaga conta al seu blog (o el que siga), ‘Sota la creueta’, que d’estudiant va fer les seus provatures líriques «gènere que vaig abandonar en benefici de tots», diu. I afegeix: «Com a escriptor, mai com a lector».
Les vocacions poètiques primerenques, discontinues o francament malaguanyades són afirmacions, per oposició, de la poesia com a eina fonamental per entendre’s i entendre el món, dins dels límits en què la cosa és possible. No hi ha vocació literària acceptablement ambiciosa que no col·loque a la poesia en el lloc fundacional que li correspon. La lírica és anterior a les armes, que estan per tot arreu, encara que semble que com més moderns, més civilitzats.
Cada nova fornada d’adolescents fa, pel seu compte, aquest descobriment tan decisiu.
La paraula és l’instrument predilecte de la falsedat, de la mentida, del vel de Maia i el seu joc d’aparences. No és que la filosofia no valga per a porgar la temptació de l’engany, es que la poesia té l’avantatge de funcionar, atret el poeta per l’esquer de l’enlluernament, com una torre d’assalt, com un ariet que rebenta les portes del silenci pactat, de la representació orquestrada i de tantes desolacions cobertes de purpurina, des que un pobre escriba, assegut ran de terra –la seua categoria–, composava literatura fantàstica generada pel cap de Déu del faraó.
La llengua de Granell ja era distinta i singular en la seua matriu de fang, en l’hora del seu Gènesis. O de la seua Pentecosta. Felicitats, Marc.
