Josep Pla, segons pròpia confessió, fumava per a buscar els adjectius adequats. Ben mirat, en la prosa de Pla, l’adjectiu ho és tot. Colossal, remarcable, plausible o ondulant, entre molts altres, es repeteixen ací i allà en l’obra completa. Però, més enllà de considerar-lo un «ofici sanguinari», Josep Pla no solia adjectivar el seu ofici de periodista. L’exercia, això sí, a partir de fets viscuts de manera directa i sovint apassionada: fets viscuts i escrits amb passió, vull dir. Segurament, Pla, Eugeni Xammar i Gaziel conformen la santíssima trinitat del nostre millor periodisme viscut, si em permeten la llicència.
Per estrany que semble a primera vista, la reflexió m’ha vingut al cap mentre llegia ETA i nosaltres, el darrer llibre d’Antoni Batista, un home de dilatada trajectòria en tots els gèneres periodístics. Un llibre que, a partir de la pròpia experiència personal, explica la metamorfosi de les relacions entre el conflicte polític basc i la realitat catalana, totes dues conegudes i viscudes per l’autor. He devorat el llibre en poques sessions. El tema s’ho val perquè, vulguem que no, el conflicte basc i l’activitat d’ETA van condicionar tota la política espanyola durant dècades. De fet, bona part de la dreta espanyola encara enyora aquella conflictivitat extrema, deu anys després de la desaparició de la banda armada. Per la seua banda, bona part de l’esquerra catalana i espanyola no s’explica tampoc sense els escenaris d’aquella memòria. La lluita per la democràcia està definitivament lligada, per exemple, al Procés de Burgos, amb Mario Onaindia -anys després senador del PSOE- convertit en veu moral de l’antifranquisme. El llibre en parla d’una manera encarnada, precisament perquè l’autor ho va viure, i n’ha parlat també amb fonts directes. L’atemptat contra l’almirall Carrero Blanco, el d’Hipercor de Barcelona -un abans i un després en la història d’ETA- o l’assassinat d’Ernest Lluch, amic personal de Batista, són, sense dubte, fets d’altíssim interès informatiu. Però les relacions de Batista amb Jon Idígoras, Josep-Lluís Carod-Rovira, Pasqual Maragall o Roberto Manrique són, al meu entendre, les pàgines més emocionants.
El llibre -un macroreportatge d’àmplia obertura de compàs, per dir-ho com Josep Pla- no té pèrdua. No debades Batista va ser corresponsal al País Basc de diversos diaris catalans, com l’Avui i La Vanguardia, i n’ha seguit l’actualitat tota la vida. Un reportatge viscut a flor de pell, amb amics, que sovint són excel·lents deep throats periodístics, amb qui l’autor passeja per Donibane o s’asseu a dinar txangurro, bon gust que tenen les persones, a l’Hermandad de Pescadores d’Hondarribia o el menú de la casa, poca broma, a la taula de la cuina d’Arzak. ETA i nosaltres és el desè llibre que Batista dedica a Euskadi; el darrer, segons anuncia. Interès informatiu al marge, l’he llegit, sobretot, com un autèntic curs de «periodisme vivencial», segons el concepte que usa el mateix Antoni Batista en un parell d’ocasions. Els esnobs n’haurien dit «nou periodisme» perquè pensen que les innovacions sempre arriben de lluny. Però el periodisme de Batista no necessita la vitola papanata perquè s’assenta sobre un solatge d’autenticitat heretada. El periodisme viscut, begut a a poc a poc de Pla, de Xammar o de Gaziel i que té en la «polifonia de fonts» i l’escriptura diàfana les seues dues cares. Facen el favor, com he fet jo, de servir-se una sidra d’Astigarraga o un txakolí de Getaria i gaudiran d’un periodisme que, ben pensat, no necessita adjectius.
