Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

MARY, BLOODY MARY

Carmelina(entre Dickinsoni Woolf)

Carmelina(entre Dickinsoni Woolf)

Com que segurament l’any vinent serà pitjor que el que deixem enrere, ara que queden pocs dies perquè acabe pense en les coses bones que ens ha donat aquest. Per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que ha decretat l’Any Carmelina Sánchez-Cutillas, he conegut bé la poesia de l’escriptora. I per un dels seus fills, Lluís del Romero, que ha escrit La meva cambra més estimada, he pogut perdre’m per la biblioteca de l’autora.

Generalment els fills dels autors no escriuen sobre els pares, i quan ho fan, en molts casos més valdria haver-s’ho estalviat. També hi ha exemples d’alta tensió, com el de Susan Sontag i el seu fill i tot el que escriuen els altres sobre la seua mare. I després està el cas de Lluís del Romero, que trenca qualsevol model dominant i amb aquesta obra ens regala l’entrada al món de l’autora de Matèria de Bretanya des de la passió per la literatura i des dels prestatges que conformen la seua biblioteca.

Carmelina va seguir a la perfecció el consell de Virginia Woolf, i amb gran professionalitat va saber que tenia a la seua disposició tot el que calia per escriure: una habitació pròpia i un grapat de lliures esterlines cada mes. Amb Matèria de Bretanya li va passar el mateix que a Herman Melville amb Moby Dick: una excel·lent novel·la va eclipsar els seus poemes. Dues novel·les, per cert, de poeta. A La meva cambra més estimada s’hi entreveu una mena de Dickinson de la nostra literatura. Però a diferència de la poeta d’Amherst, la seua va ser una reclusió més dolguda que volguda. És allò que deia Fernando Pessoa: on no puc ser, preferesc no estar. I és que els millors lectors d’un escriptor mai acostumen a ser els seus propis contemporanis; a vegades cal que passen almenys dues generacions per ressituar l’obra d’algú.

L’any de la pandèmia, per a mi, serà recordat sobretot per haver descobert la poesia de la primera etapa de Carmelina, els versos d’algú que va fer de la identitat i la memòria la seua veritable matèria poètica. La Carmelina que cita Yuvtexenko i que havia llegit T.S. Eliot, un fet que l’enllaça en una tradició moderníssima i que no sé si compartien també seus coetanis; una poesia que situaria (per la qualitat i per unes característiques personals que la fan peculiaríssima) al mateix nivell que alguns homes poetes considerats de primera fila companys seus de generació.

Compartir el artículo

stats