Com molts escriptors, Carmelina Sánchez-Cutillas era una gran lectora. En la seua ben nodrida biblioteca – la meua cambra més estimada, com la definia ella mateixa – va reunir més de dues mil volums, la majoria d’història i literatura valencianes, adquirits en les llibreries de vell i destinats a documentar un treball erudit, un article, una ponència per als Congressos d’Història.
Si bé en els últims anys ja no visitava amb la mateixa assiduïtat la seua estimada biblioteca, fins al final de la seua vida va mantindre l’hàbit de llegir la premsa diària. Cada matí, poc després d’alçar-se, s’asseia en la butaca de la sala, al costat dels grans finestrals d’aquella «casa alta i lluminosa, oberta a la perspectiva general de la ciutat», tal com la va descriure el seu amic el poeta Vicent Andrés Estellés, disposada a llegir «de la creu a la data», els dos diaris de la ciutat als quals estava subscrita.
En eixa fidelitat a la premsa potser hi havia també un punt de nostàlgia. No debades Carmelina es va convertir, durant quasi una dècada, en col·laboradora habitual del ‘Suplement València’ del diari Levante dedicat íntegrament a temes valencians, en les pàgines del qual van escriure al llarg dels anys alguns dels seus amics intel·lectuals, com ara Almela i Vives, Salvador Carreres, Joan Fuster o Beatriu Civera.
Carmelina periodista
Carmelina comptava amb una àmplia experiència com a articulista. Des de mitjan dels 50 havia escrit breus articles de temàtica històrica en la secció titulada «Valencia histórica i monumental» de la revista Assumpta. I al començament de la dècada següent va col·laborar en les dues breus singladures de Sicania i València Cultural, amb els seus primers articles escrits en valencià. Però serà en el diari Levante, en l’etapa dirigida pel seu amic Adolfo Cámara Ávila, on es va convertir en col·laboradora habitual del ‘Suplement València’ publicant, entre 1962 i 1970, una trentena d’articles, quasi tots en valencià, sobre temes d’història i literatura.
No li faltava a l’autora un sòlid bagatge. Encara que no va arribar a cursar estudis universitaris, des de molt jove dedicà el seu escàs temps lliure a la investigació històrica seguint el magisteri del seu avi, Francisco Martínez i Martínez, i obtenint en la dècada dels cinquanta diversos premis per estudis sobre la figura de Jaume I, el monestir del Puig, la institució foral de Murs e Valls o Sant Vicent Ferrer.
Fins a aquell moment, Carmelina era una autora desconeguda, pràcticament inèdita. No obstant això, a partir de la seua col·laboració en el ‘Suplement València’, començà a guanyar-se el respecte en un món dominat enterament pels homes i en el qual aquell intrusisme d’una mestressa de casa havia de ser contemplat amb certa condescendència. A més, l’etapa de col·laboració en Levante va resultar decisiva per al trànsit des del castellà al valencià, fruit en bona part de la seua pacient labor investigadora en l’Arxiu del Regne, on consultava documents d’època foral, raó per la qual es va dedicar a estudiar pel seu compte Paleografia i Llatí, aquest amb ajuda d’un Curs per correspondència.
El ‘Suplement València’ de «Levante»
Sens dubte per a Carmelina va suposar un motiu de satisfacció rebre, per primera vegada, una remuneració pel seu treball, com demostra la llista en la qual anotava religiosament «els articles per cobrar». Fins a l’obtenció del Premi Andròmina per ‘Matèria de Bretanya’, en 1975, aquelles modestes quantitats van ser els únics ingressos que obtingué pels seus escrits. Potser sense eixos ingressos, i sense el legítim orgull de veure el seu nom al costat d’altres erudits als quals admirava, no hauria trobat l’estímul necessari per a continuar investigant i conformant el seu estil.
La col·laboració de Carmelina en el ‘Suplement València’ es pot dividir en dues etapes: la primera, la més fructífera, entre 1962 i 1965, arriba fins a la publicació del seu primer poemari, ‘Un món rebel’, finalista del Premi València, al qual seguiria uns anys després ‘Conjugació en primera persona’ i altres tres poemaris inèdits. En la segona etapa, entre 1969 i 1970, Carmelina publicà mitja dotzena d’articles sobre Jaume I, Tirant lo Blanc o el teatre valencià. Però una vegada desaparegut el suplement no abandonà la tasca investigadora. Així, en la dècada dels setanta escriuria mitja dotzena de ponències per als Congressos d’Història de la Corona d’Aragó, a part de la sucosa carta de Sor Isabel de Villena, capaç de despistar als més avesats erudits.
Una dona inadaptada
La temàtica dels articles és molt variada, des de Jaume I, el personatge pel qual sentia una especial inclinació, com apareix reflectit en un dibuix que presidia la seua taula de treball i seguint per les grans figures de la literatura valenciana: Joanot Martorell (i la noble senyora Isabel de Loriç, que li encarregà concloure el manuscrit a Martí de Galba), Jaume Roig, Ausiàs March, Guillén de Castro o la mateixa Isabel de Villena.
D’entre tots eixos treballs, redactats amb la prosa exquisida pròpia d’una gran escriptora, cal destacar l’article titulat «La dona a la València medieval» on Carmelina ofereix un exemple de feminisme avant la lettre, defensant el paper de les dones en els cercles literaris de l’època. «...totes, com deia l’Ausiàs March havent en si tan gran coneiximent que res no’l fall que tota no’s conega».
En aquells articles trobem pàgines delicioses, com les que descriuen l’amistat entre Roiç de Corella i el príncep de Viana. O aquell altre en el qual documenta el caràcter «alegre» de la reina Maria, l’esposa del Magnànim, reclosa en el Monestir de la Trinitat. O la comparació entre l’estil d’Ausiàs March i François Villon, el poeta maleït francés per al qual va inventar un brillant epitafi. O el titulat «Qui ho pasta i qui ho feny on», a propòsit de les acusacions de plagi al voltant de Bearn i Il Gattopardo, fa una brillant ressenya de dues obres medievals sobre el viatge al purgatori de Sant Patrici.
L’últim treball que publicà Carmelina en Levante poc abans de desaparéixer el ‘Suplement València’, dedicat a les fonts del Tirant lo Blanc, anava precedit per una commovedora carta remesa a Adolfo Cámara i en la qual l’autora es mostra humilment preocupada per «lo extenso que me ha salido».
Malgrat la seua inseguretat i els seus dubtes, Carmelina va quallar al llarg d’una dècada un muntó de treballs amb els quals, a la seua manera, escapava de l’època que li havia tocat viure, tal com afirma en el dedicat als «Dietaristes valencians»: «I després d’haver estudiat aquelles fermes personalitats, plenes d’individualisme i vitalitat, no deu sobtar que hom es trobe inadaptat i estrany al món actual».
El meu orgull
La relació entre Carmelina i Levante no es va limitar a l’àmbit de les col·laboracions periodístiques. En un diari escrit l’any 64, poc abans de quedar finalista del Premi València, confessa que el director de Levante li acabava de donar una enorme alegria:
«Eixe petit deu, eixe gran orgull que tots portem dintre, va rebre ahir al capvespre l’homenatge i les ofrenes del més representatiu de la intel-lectualitat valenciana. El Director del diari Levante em va enviar invitació per a l’acte oficial de la inauguració dels cartells de l’Associació de la Premsa. De dones, primer va anar Mª A.A. I després jo. Vaig estar una llarga estona sola amb tots els senyors principals. Sí, ahir el meu orgull es va veure adorat».
Resulta commovedora aquesta íntima confessió sobre les tremendes dificultats d’una dona que aspirava a ser escriptora en un món dominat pels homes, just abans de rebre el primer reconeixement per la seua obra. Potser, d’haver-se mantingut eixa relació periodística, Carmelina, dotada d’una gran erudició i d’un estil amé i culte, hauria abandonat el silenci en el qual es va sumir en els últims anys de la seua vida. En qualsevol cas ens queda eixe llegat, al qual prompte podrà accedir el lector que s’endinse en l’edició de l’Obra Completa que prepara l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Allí, en l’apartat d’articles periodístics apareixerà, repetida en diverses ocasions, la capçalera del ‘Suplemento Valencia’ del diari Levante, en les pàgines del qual es va foguejar la millor escriptora valenciana del segle passat.
