«Amb moltes ganes de llegir-lo», em va dir Alfons Cervera quan li vaig comentar que Rafa Lahuerta guanyà el Premi Lletraferit de Novel·la amb ‘Noruega’. Ell havia descobert tard ‘La balada del Bar Torino’, la primera novel·la de Lahuerta que ens va deixar famolencs de més literatura de veritat. Era molt difícil armar un relat després de la simfonia urbana escrita en ‘Torino’. Lahuerta era el primer a reconéixer-ho. ‘Noruega’ és el seu doble, o triple, salt mortal. Ha valgut la pena esperar. Sobre històries que tenia escrites ha fet la gran novel·la de la València perduda. La ciutat volguda i odiada que atrapa com un amor impossible. Des de la platja del Mercat que no era una platja, Lahuerta muta en Albert Sanchis Bermell, el protagonista, per oferir un recital de passió literària.
Llegir i viure recrea el binomi de la fórmula de l’escriptor, i Lahuerta és un lector compulsiu (només conec dos més com ell) i un vividor, en el sentit més canalla de la paraula. A més treballa molt l’escriptura, sense floritures, a la manera de Chirbes, Marsé, Pla, Bukowski i del seu ‘mestre’ Raúl Núñez. El repte de novel·lar en valencià també l’ha eixit rodó, com la plaça que Sanchis tocava des de la casa dalt de la discoteca Sami, al carrer dels Drets. Eixa València circular que articula la història d’un xaval de Ciutat Vella i els seus sis barris (Seu, Xerea, Mercat, Sant Francesc, Velluters i el Carme), que patrulla el centre històric amb el Charly, Lolo el Manchao i el Turco. El barri Xino, personatges i garitos, el professor Martorell, la festa del Saratoga, la barrabassada del Popeye, les xiques començant per Susana del cine Giner i acabant amb Gloria la de l’IVO, les putes, les drogues, el futbol i la família. Un carnaval d’episodis marcats per l’amor al iaio i la desconfiança al pare, el negoci Salazones Sanchis - El Salmón de Noruega, la germana, la mare. El rumor de la sexualitat oculta del progenitor, i les morts que marquen la precarietat personal i laboral. La memòria del «cosmopolitisme onanista» que travessa tot el llibre sense defugir dels dimonis propis i àliens. Amb pulsió mil·limètrica del món literari autòcton. «Entre la cultureta comarcal del nacionalisme universitari va adquirir fortuna la hipèrbole feridora de repudiar-la [València] amb el sarcasme patriòtic i paternalista dels xiquets de casa bona que han llegit a Joan Fuster en el casino del poble. Alçaren una fantasia que encara perdura davall la fal·làcia de la superioritat moral i el retorn a un origen que apel·lava a mòmies medievals». Valent Lahuerta, que segur que desconeix que érem minoria absoluta els universitaris que llegíem a Fuster i també anàvem a Cavallers, el Lisboa, Calcatta, La Marxa i Continental. Estic d’acord en això de les «mòmies medievals», perquè ells tambe volen convertir a l’intel·lectual de Sueca en una altra «mòmia». Fuster va marcar una modernitat en temps foscos que no té res a veure al que diuen i fan els seus seguidors, habituals plorons i apocalíptics pedants. És més important el pols de les taules de l’Esma i el que va deixar escrit Raúl Núñez, al que també vaig conéixer gràcies a Alfons Cervera. Sempre Núñez i Bolaño amb el meu equip, literats en estat pur.
En qualsevol cas ‘Noruega’ destaca per ser un cant a l’exili «en la meua pròpia ciutat». Eixa València transvestida que necessita ulleres de sol de dia i de vegades també de nit, perquè «totes les ciutats són la mateixa ciutat. Amb el seu Zara, el seu Mercadona, el seu intercanviable equip de futbol escrit per hooligans il·lustrats». Pàgines que són assaig de debats infinitament inacabats: «Hi ha ciutats secundàries que ja no són les ames del seu destí, però amaguen en els seus carrers el tresor d’un gegant vençut. València és una d’elles». Els quatre projectes de novel·la -’El fantasma de la discoteca Sema’; ‘L’últim calendari’; ‘En la ciutat sense riu’; ‘No m’esperes desperta’- d’Albert Sanchis Bermell són el testimoni d’una obra definitiva d’un escriptor que després de fer-te devorar pàgines conclou amb un final memorable i amb un epíleg magistral. «Busque Noruega, però tinc la sensació que la mar se l’ha engolida».
Una història delirant del Pastelero Trotkista, el personatge d’una pel·lícula de Nani Moretti, l’altre ego de Lahuerta on line. Una cosa està clara, és una de les millors novel·les d’últims vint anys, i un consell, cal desconfiar de qui diga o escriga «la capital del Túria», perquè serà un fake. Som la capital de ‘Noruega’.
