L’editorial Pre-Textos acaba de publicar Desde Elca, una selecció de poemes que ha preparat Francisco Brines content i agraït després d’haver rebut el Premio Cervantes, amb un bellíssim pròleg de Fernando Delgado i una introducció magistral del poeta sobre la defensa de la poesia com a instrument de tolerància.
Perquè un territori es considere paisatge necessita la mirada de l’altre, capaç de dipositar en ell unes possibilitats afectives, com passa amb l’idioma perquè l’anomenem llengua. I l’Elca, en aquest sentit, ha tingut un observador privilegiat. És possible que la partida d’Oliva on el poeta té la seua residència siga un dels topònims més altament poetitzat del darrer mig segle de poesia castellana. La imatge d’ell brindant des del balcó de casa seua poques hores després de saber la notícia del Cervantes, amb una legió de periodistes apuntant amb les càmeres les paraules del poeta, va quedar immortalitzada en la memòria de tothom. D’ací al títol, tota una declaració d’intencions: Desde Elca, el lloc on Brines va aprendre per primera vegada a mirar el món sense presses i des d’on agraeix ara, amb emoció, la distinció més alta de la literatura castellana; una tria de poemes que passeja per totes les estances d’aquell paisatge, que camina solitari per la ciutat d’Skye, que contempla des de Mere Road, «con el ligero esfuerzo de una bicicleta», la fugacitat de la vida i que torna, inevitablement, a l’Elca, al refugi d’aquella casa que l’ha conegut en totes les seues edats.
Des de l’Elca va anar conformant el sentit de la vida i va anar donant-li a la poesia la funció que ha volgut que exercira sobre ell, atorgant-li una capacitat ètica, una aprenentatge que neix de les lliçons de tolerància que va rebre dels seus pares ja des del moment en què van acceptar la seua vocació de poeta. Abraçar allò desconegut, comprendre l’altre des de la diferència és una de les grans lliçons que ens dona en la seua obra. I sobretot: el respecte al lector. La poesia de Brines t’agafa de la mà, t’acompanya creuant el carrer, i està al teu costat quan contemples el que t’és aliè i també quan reconeixes el més proper.
Des de l’Elca, Brines també ens va llançar una lliçó magistral el dia que brindàvem pel guardó. Quan un periodista li va preguntar per què va pensar de seguida en sa mare quan li van concedir el premi, ell va respondre amb un to juganer: «perquè les mares sempre cobreixen les excentricitats dels fills».
