Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Del swing a l’ocàs nazi

La periodista Svenja O’Donnell rescata la història de la seua àvia alemanya en «La guerra de Inge», mare soltera de 20 anys que en 1945 va fugir de l’avanç rus a Prússia Oriental. El llibre recupera episodis poc difosos com les violacions o la misèria en els camps de refugiats danesos.

Inge, amb la seua filla Beatrice, àvia de la periodista Svenja O’Donnell.

Inge Wiegandt tenia 15 anys quan va començar la segona guerra mundial. Quan es va acabar, el gener del 1945, era una mare soltera de 20 anys amb un nadó que fugia de la seua natal Königsberg, avui Kaliningrad i llavors a la Prússia Oriental, per temor de l’avanç de l’Exèrcit Roig. Era alemanya, de pares luterans, que tot i que no simpatitzaven amb Hitler van mirar cap a un altre costat davant els crims nazis, com tants dels seus compatriotes. Tota la seua vida va guardar silenci sobre aquells anys, experiència que mostra com en les guerres hi ha víctimes a tots els bàndols. Fins que la seua neta, Svenja O’Donnell, nascuda i criada a França, la va trucar un dia des de Kaliningrad quan era corresponsal a Rússia i va desencallar la seua veu. «El cercle es tanca», li va respondre plorant.

La seua àvia va morir el 2017 amb 92 anys, però O’Donnell, després de llargues xerrades amb ella i recórrer mig continent, ha desenterrat la seua història, «no molt diferent -escriu- de la de moltes altres dones que es van convertir en danys col·laterals de l’enfonsament d’Europa», a La guerra de Inge (que inaugura El tiempo vivido, nova col·lecció d’història de Crítica).

Refugiats a Dinamarca

Davant la magnitud de l’Holocaust, molt es desconeix de les víctimes alemanyes del conflicte, moltes dones i xiquets, «que no van tenir la desgràcia de ser perseguits pels nazis», assenyala la periodista. Igual com l’Inge, amb la petita Beatrice en braços i amb els seus pares, molts van intentar fugir de la Prússia Oriental davant l’arribada de les tropes russes, disposades a prendre represàlies contra tot aquell que fes olor de Tercer Reich, amb matances a l’altura de les barbaritats germàniques. Molts van morir o van ser deportats. D’altres només van poder escapar per mar després de deixar-ho tot, com Inge, a bord del Göttingen, des d’on va veure com un altre barco atapeït de refugiats alemanys, el Wilhelm Gustloff, naufragava després de rebre l’impacte de torpedes russos: van morir 9.000 persones, més de la meitat menors. «Hi havia xiquets que demanaven a crits per les seues mares, mares sense fills. De vegades, en somnis, encara els sento cridar», recordava Inge.

A finals de febrer del 1945 van atracar a Dinamarca, en camps de refugiats on van penar, pràcticament abandonats al fred, la gana i les malalties, un quart de milió d’alemanys. Segons l’autora, una cinquena part dels menors que van desembarcar en aquelles costes, uns 7.000, van morir en pocs mesos. «Els fills van pagar els pecats dels pares», lamenta la reportera, la mare de la qual, Beatrice, llavors una criatura de dos anys famèlica i amb diarrea, només es va salvar per l’amabilitat d’una viuda danesa que va acollir l’Inge. Tot això, malgrat que, després de cinc anys d’ocupació nazi, per a la majoria dels danesos els alemanys «eren objecte d’odi».

O’Donnell desenterra també la truncada història d’amor que va viure Beatrice el 1943. Quan l’Inge va marxar d’adolescent a Berlín a estudiar es va enamorar del Wolfgang, de 19 anys, germà de la seua amiga Gisela i la mare del qual, Dorothea, la va acollir a sa casa. La parella va formar part del malaguanyat grup conegut com els joves del swing, perseguits pels nazis simplement per ballar i escoltar les músiques de Benny Goodman, Duke Ellington o Louis Armstrong i sortir de les directrius del règim en una mena de «rebel·lió espiritual», considera O’Donnell. Quan van reclutar el Wolfgang, l’Inge va descobrir el seu embaràs. Però el pare d’ell va prohibir que es cassaren.

El «tabú»

En els episodis més foscos de la seua vida, l’Inge es va retrobar amb la Dorothea, la mare del Wolfgang. L’artritis l’havia fet addicta a la morfina i, per aconseguir-l’hi, la seua jove nora va caure a les xarxes d’un botiguer sense escrúpols. Una trobada que va marcar la seua àvia per sempre i que permet a l’autora denunciar un dels «tabús» d’aquells anys i del qual deixava constància l’esgarrifós Una mujer en Berlín, escrit per una víctima anònima: el gran nombre de violacions ocorregudes en temps de guerra i els fills nascuts d’aquella violència, «origen que solien amagar per vergonya». La primavera de 1945, detalla O’Donnell, «uns dos milions de dones alemanyes de totes les edats van ser violades, sovint en múltiples ocasions. La víctima de més edat de la qual hi ha constància tenia 85 anys; la més jove, només 7».

L’autora arriba a preguntar-se «si hi ha veritats que és millor no tocar», tot i que és conscient que «la memòria no pot enterrar-se per sempre». I comprèn que «l’imperatiu de la supervivència pot comportar decisions delicades que després costa justificar».

Compartir el artículo

stats