Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

MARY, BLOODY MARY

La bona lletra

La bona lletra

Els Estats Units són una primera potència militar i tecnològica, però també poètica. Fa uns dies Biden va demanar a Amanda Gorman, de vint-i-dos anys, que llegira un poema durant la cerimònia de la seua investidura, unint-se així a la tradició d’altres presidents demòcrates que van escollir els millors representants de la lírica del seu moment: Kennedy a Robert Frost i Clinton a Maya Angelou.

A la investidura de Trump no va llegir cap poeta, i una gran quantitat d’artistes van declinar la seua invitació. De les imatges que les últimes setmanes ens han arribat dels assaltants al Capitoli, sorprenien tant les seues formes de vestir -que semblaven arribats del Far West- com els cartells que sostenien entre les mans. Sense llegir els missatges, només la lletra ja era reveladora. Quasi per a analfabets, com la que va escollir Trump per a la seua campanya electoral.

Els nord-americans són uns enamorats dels rètols, de les llums de neó i les tipografies. Els focus fosforescents dels cartells dels diners, els típics restaurants de carretera oberts nit i dia, per ells ja és un símbol de confortabilitat, una manera d’entrar a casa. No és casual que la ciutat de Nova York tinga una font tipogràfica lligada al seu nom (Gotham, com anomenava Batman a la ciutat), inspirada en els cartells dels vells edificis de Manhattan i que s’associa plenament al paisatge novaiorquès. L’any 2008 Obama la va utilitzar per a la publicitat de la seua campanya; una lletra que, segons l’aleshores candidat a la presidència, donava confiança i emetia claredat, transparència i honestedat. Des fa un temps un equip de joves dissenyadors va crear un tipus de font inspirada en la lletra de Trump que ja pot descarregar-se a Internet, la BF Tiny Hand. Només en majúscules. Agressiva, ordinària, ofensiva.

Als Estats Units una bona tria tipogràfica en la comunicació política d’una campanya i un encertat lema electoral no fan guanyar unes eleccions, però són essencials. Ara cada vegada més els partits polítics espanyols s’hi fixen en les estratègies comunicatives americanes, en la identificació focalitzada en un candidat convertit en líder i en l’emoció d’un missatge convertit en marca, que per alguna cosa són els reis de les icones. Vox va agafar de Trump la vulgaritat tipogràfica per al logotip de les lletres del seu partit, a sobre batejant-lo amb el color d’un verd canari fosforescent, i l’agrupació Podemos va copiar literalment el lema d’Obama, un extraordinari Yes, We Can, que ben bé podria ser l’inici d’un poema on reconèixer-se i emmirallar-se tota una generació. Ací els partits polítics encara passen per alt un fet determinant: els principis ètics i la força de les idees que poden arribar a transmetre, sense parlar, algunes fonts i tipus de lletra.

Compartir el artículo

stats