Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Rafa Lahuerta: "No soc escriptor, soc un botiguer"

El fill del forner de «La balada del Bar Torino» s’ha convertit en un èxit editorial amb la seua esperada segona novel·la «Noruega», una ficció de la València de finals del segle passat i una oda als carrers de Ciutat Vella, on va començar tot, la ciutat i la història d’un escriptor, perquè encara que ho negue, Lahuerta és un escriptor.

Rafa Lahuerta, en un dels escenaris de «Noruega». g.caballero

Benvingut al món mediàtic. Què està llegint?

Estic llegint sobre la mort de Paquirri, un tema que sempre m’ha apassionat. Com volia trencar un poc en tot açò...

Amb el món ‘cultureta’?

Més en el món estricte de la ciutat de València.

Atabalat?

No... Necessitava una altra perspectiva. Escriure el llibre ha estat molt exigent.

Quant de temps ha estat amb ‘Noruega’?

Treballant la novel·la cinc anys, però la història la duc al cap uns trenta.

Abans de ‘La balada del Bar Torino’?

Sí, ‘La balada’ es cola perquè la novel·la no arrancava, ho volia contar tot i no funcionava. Després d’acabar ‘La balada’ la novel·la va eixir, perquè d’alguna forma m’havia descarregat la meua història familiar i personal.

‘Noruega’ és un text antic actualitzat els últims cinc anys?

No, parle de l’os de la història. Sempre he escrit dels carrers de Ciutat Vella. Volia escriure una història que semblarà que fora meua, però que no fora la meua.

Quan decideix presentar-la al Premi Lletraferit?

Tinc molt bona relació amb els editors de Drassana i m’animaren a presentar-me.

Li ha costat fer-la en valencià?

No perquè volia que el narrador no sonara tant a Lahuerta i la història funciona millor en valencià que en castellà. La primera versió és en castellà, però quan comence a reescriure-la en valencià rente molt la novel·la. Si ara l’haguera d’escriure en castellà, hauria de fer-la de nova.

Encara que la novel·la funciona per una generació que ha viscut estos carrers, també per algú que no conega Ciutat Vella.

Albert Sanchis està contant la seua vida des del moment que comença a fer-se adult. Els temes són els de sempre, la mort, la malaltia...

I l’amor-odi a València.

Esta ciutat ha tingut mala sort, en sap mal dir-ho perquè sona un poc a victimista.

No ha estat mai un victimista.

No, però des de ben jove he percebut la distància entre el discurs oficial de la València bonica, lluminosa, i després els que coneguem estos carrers saben que no és aixina. És una ciutat que va patir molt durant el franquisme, i les elits han intentat sempre amagar això. Després hem tingut la mala sort que els que podien rentar eixa imatge no s’han acabat mai de creure esta ciutat. Per a mi ha estat una ferida que continua sagnant, perquè m’estime molt esta ciutat.

A ‘Noruega’ importa més el que passa als carrers que als despatxos.

Clar, jo no sé què passa als despatxos. Soc un home de comerç, de carrer. De fet n’hi ha un projecte de novel·la en què el narrador intenta arribar ahí, però sap que no té la capacitat.

El reconeix en esta València del segle XXI?

No, ni esta ciutat, ni en esta societat. Soc feliç, però estic fora.

Desencant també amb les expectatives no acomplides amb el canvi municipal de 2015?

Tampoc tenia expectatives. Les coses funcionen com funcionen. Esta ciutat arrossega ferides que no són fàcilment curables. Ciutat Vella no té solució, és massa gran, les cases no estan condicionades... Quan es podia haver fet alguna cosa no es va fer.

La ciutat de la joventut ens marca a tots. S’ha perdut eixa València canalla dels vuitanta?

Segurament, però fa molt de temps que no isc a les nits.

No ix a les nits, no fa vida cultural perquè no li interessa...

Treballe deu hores en una botiga i quan tinc un moment estic en casa llegint i escrivint. Vaig molt al cine.

Als Babel?

Als Babel i soc client de Dani el de Stromboli, que és una joia en esta ciutat.

Amb ‘La balada’ alguns pensàrem que era un llibre únic.

Jo també, perquè després d’escriure la història personal pensava que ja no seria capaç de fer altra cosa.

M’ha dit que està escrivint altres històries.

Escric des que tenia 14 anys. Des dels 18 porte un dietari i necessite escriure. El que no sé que passarà en el que estic escrivint ara. Escriure ‘Noruega’ m’ha llevat un pes.

Els editors m’ha dit que ha fet llegir en valencià per primera vegada a molta gent.

Això és el gran premi. És normalitat, no normalització.

Crec que des de les primeres novel·les de Ferran Torrent no s’havia retratat tan bé València.

Eixa comparació m’afalaga molt. Per a mi ‘Gràcies per la propina’ és una novel·la capital.

És un gran lector eclèctic com es comprova a ‘Noruega’.

Soc molt anàrquic. Com no he passat ni per l’acadèmia, ni la universitat vaig a la meua. Soc un lector lliure. L’única llibertat que ens queda és la que n’hi ha als llibres.

Ara publica llibres molta gent que no ha llegit res.

Per això ara tinc més vergonya quan em diuen ‘l’escriptor’. No soc un escriptor, soc un botiguer.

Què coneix molt la nit i la València amagada.

M’agradava eixir sols a la nit. Quan ixes en grup no t’adones de res. M’agrada mirar i escoltar molt.

Parlem de futbol?

Cap problema, sempre dic que soc un ‘forofo’ que escriu.

Millor parlem del València CF. Alguna solució?

Fàcil no, però si n’hi ha una tempesta perfecta, els polítics espenten, l’home este recula i en l’horitzó apareix algú que tinga ganes... És molt difícil.

L’únic positiu és que tot el valencianisme està unit per primera vegada.

És cert. El valencianisme està més viu que mai. Si fa 30 anys el valencianisme haguera tingut la maduresa que té ara, les coses no hagueren sigut com han sigut.

La gent que no ha llegit el llibre desconeix perquè es diu ‘Noruega’. Sempre ha estat eixe el títol?

No. Ha tingut tres o quatre títols. Al principi ‘La ciutat sense riu’, que m’agradava molt... De fet un dels projectes de novel·la es diu aixina. Un altre ‘El darrer carrer de la ciutat’. L’anècdota de ‘Noruega’ li la dec a la meua parella Eva, quan fem la passejada romàntica per la platja ella sempre deia «Noruega». El títol és cosa seua.

On naix el fil de la novel·la?

La història naix d’una visita al Cine Oeste el 1984, amb el meu germà menut. Era la primera vegada que ma mare ens deixa. Tenia 12 anys i el meu germà 9, i ens van perdre pel Barri Xino. En arribar al cine n’hi havia un grup de xavals a la porta, i n’hi havia una xiqueta molt guapa, Una imatge que es va quedar molt de temps. Després durant alguns cursos duia al meu germà a un logopeda darrere de l’Ajuntament, i tenia 45 minuts on podia fer el que volguera. Ma mare pensava que en feia els deures i el que feia era donar voltes.

Està ara amb la història dels carrers de València. Quants n’hi ha?

Són 3.260. És un projecte a llarg.

Recomane un autor que haja descobert fa poc.

M’ha agradat ‘El fill del xofer’ de Jordi Amat.

Compartir el artículo

stats