Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

On són les dones assagistes al País Valencià?

Com deia Pedrolo: la literatura només és viva en la mesura que és conflictiva, i per tant quan es fan llistes queda en evidència que a l’espai de l’opinió pública segueixen faltant les escriptores, les acadèmiques, les crítiques i les periodistes.

al País Valencià?

al País Valencià?

Fer llistats sempre és arriscat, però és un exercici que forma part de la condició humana. Qui els signa reforça vincles amb els autors que cita amb la mateixa contundència que fortifica distància amb els noms que obvia. Fa pocs dies, arran d’un article sobre la situació actual de l’assaig valencià, les opinions a les xarxes no van quedar-se quietes, provocant més d’una conversa telefònica. I el que havia de ser una elogiosa radiografia del bon estat de salut de l’assaig literari al País Valencià va esdevenir el retrat d’un malestar per part d’alguns. A mi, personalment, em semblen enriquidores les polèmiques literàries perquè són signes de vitalitat. Ho deia Pedrolo: la literatura només és viva en la mesura que és conflictiva.

L’article feia referència a la gran quantitat de veus actuals i com des dels anys seixanta i setanta, moment en què l’assaig es decantava principalment per la «qüestió nacional», no havia estat tan ric com ara. Certament, cada època reclama unes funcions a la literatura. Alguns dels principals autors de referència al País Valencià hi eren citats, tot i que no negaré que vaig trobar a faltar noms essencialíssims com el de Joan F. Mira, Enric Sòria, Josep Piera o Vicent Alonso. Però més enllà dels autors o les editorials consultades, citades o obviades, ens ha fet reflexionar i preguntar-nos on són les dones. Potser per aquest motiu hauria estat bé donar espai a noms com el de Lourdes Toledo, activa als mitjans (com Toni Mollà i Gustau Muñoz, que també tenen el seu espai públic d’opinió i són noms indiscutibles de l’assagisme) i que recentment ha estat guardonada amb el Premi Josep Vallverdú, un dels reconeixements de més prestigi en aquest àmbit de la nostra llengua, que pocs anys abans també va guanyar Josep Ballester.

El gènere assagístic comporta, d’entrada, un problema teòric. No hem de confondre aquelles obres escrites amb una intenció acadèmica i divulgativa d’aquelles que són escrites amb una finalitat purament estètica i literària. Pel que fa al primer cas, ara mateix estem davant la primera generació d’assentament i normalitat d’una legió de primera fila d’acadèmiques de casa nostra a les universitats, treballant des de la recerca amb una veu pròpia i aportant estudis i investigacions interessantíssimes i necessàries, com és el cas de Maria Lacueva, Anna Esteve o M. Àngels Francés (sense oblidar, evidentment, noms com el de Carme Manuel i tantes altres que van obrir terreny). Però pel que fa al segon cas, estrictament a la literatura del jo, on són les dones valencianes? No hi són perquè no les hem deixat ser-hi. I l’exemple és molt senzill: les veus més poderoses i influents de l’assaig en la literatura nord-americana són dones. I, també, de la crítica cultural. Perquè van tenir al seu abast un espai públic regular i de normalitat dins els mitjans de comunicació per amplificar les seues idees. Des de Susan Sontag fins a Rebecca Solnit, passant per Angela Davis, Cynthia Ozick o Vivianne Gornick. A Catalunya també, i algunes de les millors representants del gènere assagístic en la nostra llengua, com una Maria Aurèlia Capmany, una Montserrat Roig, una Marta Pessarrodona o una Isabel-Clara Simó, van tenir a la premsa, en el seu moment, un espai des d’on crear opinió i fins i tot van ser directores d’algunes revistes. I no parlem de la literatura francesa i com Simone de Beauvoir o Marguerite Duras ens van deixar grans obres del gènere memorialístic. No és causal ni que escrigueren regularment a la premsa ni que fundaren algunes de les millors revistes del moment, com Les Temps Modernes.

Ací tenim dos problemes; un de fons i un altre de forma. Quan ens preguntem on són les dones, actualment, en el gènere assagístic al País Valencià, abans hauríem de preguntar-nos quins espais públics els hem donat per amplificar les seues veus. Fins ara, han estat inexistents. L’altra qüestió, que a casa nostra observem d’una forma alarmant, tampoc ajuda: la perillosa confusió entre la literatura d’idees i les tesis doctorals. És curiós que un país que ha tingut un Joan Fuster, el gènere assagístic actualment es perda, massa sovint, en un oceà bibliogràfic de notes a peu de pàgina. I em ve al cap un cas digne d’estudi: el Premi d’Assaig que convoca la Institució Alfons el Magnànim, que a les seues bases demana les següents característiques: «Els treballs podran ser sobre qualsevol camp del coneixement (humanitats, història, ciències socials, ciències fisiconaturals i altres). Es valorarà especialment aquells assajos que tracten, monogràficament o no, aspectes de rellevància per a la societat valenciana». I afegeix: «Es presentarà sempre amb un resum en anglès de 300 paraules», i «Així mateix s’adjuntarà un resum d’un paràgraf de l’obra». A part del regionalisme disfressat, s’imaginen, a una Isabel-Clara Simó, fent un abstract de 300 paraules d’En legítima defensa? O, per què no, si l’acceptem com una hibridació de gèneres, a Carmelina Sánchez-Cutillas escrivint cinc paraules clau acompanyades d’un resum d’un paràgraf d’extensió de Matèria de Bretanya? Carmelina, per cert, havia tingut el seu espai per escriure en aquest mateix diari. Volem no haver de preguntar-nos, d’ací a vint anys, on són les dones en l’assaig a València? Donem-los espai públic per crear opinió a les escriptores, a les acadèmiques, a les crítiques i a les periodistes en els mitjans de comunicació.

Compartir el artículo

stats