Escrivia Maria Aurèlia Capmany a Mala memòria l’any 1987: «Tots tenim dret a recordar, no tenim altra manera de viure. Em moriré definitivament quan ja no pugui recordar.» I hi explicava: «No sé encara per què se m’ha acudit començar unes memòries. Em sembla que fins i tot havia dit que no ho faria mai». Sortosament, se’n va desdir, no sense alguna que altra vacil·lació, perquè de vegades deia que li feia la impressió de repetir una història que ja havia estat contada, tot i que després matisava amb saviesa: «si contem moltes vegades la mateixa història és perquè volem entendre què ens ha passat i sobretot què ens resta de les hores viscudes.» Entendre’ns és doncs una constant en la literatura del jo, en l’auto exploració del record i dels anys traginats, connectats sovint amb la vida quotidiana de l’ara i aquí, del present.
El deler de contar i escriure, una vegada t’enxampa, no et deixa anar, i això Capmany ho sentia. No debades de ben jove va escriure una novel·la en el trajecte de tramvia que la duia de Barcelona a Badalona, on treballava com a professora de filosofia. Allà, entre els sotracs de les vies i el tràfec de la quotidianitat, Maria Aurèlia s’entrenà en l’art de l’abstracció, en la capacitat d’escriure a qualsevol lloc i hora del dia. Sobraven les excuses i les mitificacions del silenci, la calma i un racó íntim, enverinada com estava per l’escriptura.
Capmany posseïa l’enginy i la gràcia de saber contar-se immersa en el seu temps, un gran deler per escriure, i sobretot, una veu transgressora, intel·ligent i aguda, la d’una dona per a qui «l’única manera de defensar-se d’aquest forat negre on t’empeny el vertigen, és no deixar de saber, no deixar de pensar, no deixar de voler, no deixar de sentir cada volum, cada matis, cada so, cada olor, estar alerta sempre.»
L’editorial Comanegra, cada dia més consolidada, va tenir l’encert d’iniciar el 2019 la col·lecció «Autores». El tret de sortida va ser la reedició de Pedra de toc, el primer llibre de memòries de Capmany, escrit en els anys setanta, i que parteix de la memòria personal de l’autora. Ara fa uns mesos, el torn ha estat per a Memòries. Mala memòria / Això era i no era. Dos volums escrits en els anys 1987 i 1989, respectivament, on, com molt bé explica Marta Nadal en la presentació del llibre, «el protagonisme absolut el té el record, des del punt de vista del passat en relació constant amb el present de l’escriptora, en un llibre de gènere híbrid on el memorialisme dialoga amb l’assaig i fins amb la narració.»
Com deia Julià de Jòdar en el pròleg de Pedra de toc, Capmany va ser una dona indòcil que no esperava que li concediren la llibertat, sinó que l’exercia, en part, apropiant-se de la cultura: «una eina procuradora tant de seguretat com de desassossec». Més enllà de la crònica d’un temps, les memòries de Capmany són aquesta cultura i vitalisme en majúscula perquè traspuen entusiasme, lluita, decisió, encerts, però també enderrocs, pujades i baixades, personals i col·lectius. Són, al capdavall, el viatge de la vida, una atracció per a la qual no hi ha més tiquets en venda que l’actitud, l’amor, l’amistat, el treball i l’atzar, i amb tot això, Capmany en fa un còctel embriagador. I per damunt de tot, aquestes memòries són un relat bellíssim embastat amb un fil fràgil i alhora sòlid: la memòria. Amb ella teixeix la xarxa de paraules i imatges on queden atrapats els instants, els records, les fugacitats, les emocions, les decepcions, tot entrelligat. I a més, contat i presentat d’una manera que fa goig i sedueix, esperona a continuar la lectura amb deler, cada capítol enllaçat amb l’anterior, presentant-se i endevinant-se uns als altres, a mena de petites narracions de títols preciosos i encertats que atrapen amb la força de la millor novel·la.
Capmany va escriure en aquest llibre, Memòries. Mala memòria / Això era i no era, unes memòries que irradiaven força i humor, a més d’una interrelació constant entre passat i present que tenia una voluntat col·lectiva, de llegat a les generacions futures. Més enllà de ser un passeig pels escenaris del record, aquestes memòries assenyalen aspectes de la societat que encara ara, tants anys després, no hem pogut resoldre.
¿Qui fou Maria Aurèlia Capmany? Potser a les generacions actuals el seu nom els dirà poc, però fou una personalitat clau de la represa cultural i política a Catalunya i més enllà: autora literària, actriu i dona de teatre, precursora i capdavantera del feminisme, socialista catalanista, regidora de l’Ajuntament de Barcelona, directora del centre cultural La Virreina, situat a la Rambla de Barcelona. Visitava sovint el País Valencià, fou jurat dels Premis Octubre diverses vegades.
Per a Marta Pessarrodona i Montserrat Roig, entre tantes més, la Capmany va ser la mare que elles mai van tenir, una mare que bevia, fumava i eixia de nit, per a mi seria l’àvia inimaginable. Una veu esperonadora per a totes aquelles (i aquells) que traginem avui el seu llegat intel·lectual, polític, humà i literari.
