Fins fa unes setmanes quasi ningú no sabíem qui era Fran Lebowitz, convertida ara en un fenomen que està arrasant a Netflix amb la sèrie que el seu amic Martin Scorsese li ha dedicat amb un títol ben suggeridor: «Pretend It’s a City». A mi el seu nom només em sonava d’haver-lo vist a la botiga de la New York Public Library, en les tasses i les bosses que estampen amb frases d’escriptors reconeguts.
El seu sentit de l’humor afinat i lúcid i la seua presència constant en la vida de la ciutat li ha fet guanyar-se la comparació amb Dorothy Parker. Conté un enorme poder d’atracció i no ha rebutjat fer cameos en sèries populars o en la pel·lícula The Wolf of Wall Street, igual que en el seu moment un Salman Rushdie es deixava veure a la gran pantalla entre la protagonista de Bridget Jones. Un dels moments més brillants de la sèrie és la conversa que manté amb la seua gran amiga i Premi Nobel de Literatura Toni Morrison, que xarren entre rialles sobre el tractament de l’altre/a en l’escriptura. És sensacional.
Al llarg dels capítols Lebowitz i Scorsese conversen sobre una gran quantitat de temes que van sorgint a poc a poc, mentre construeixen una autèntica carta d’amor a la ciutat, un dels darrers intents de deixar testimoni d’una Nova York que s’acaba tal i com l’hem coneguda. Potser aquest és, en part, l’èxit de la sèrie: els dos són ciutadans i símbols d’una forma d’entendre la metròpoli que ja pertany al passat, amb l’ebullició i l’electricitat pròpies d’unes ciutats que, tot i conèixer-les de pam a pam, se’ns escapen de les mans.
Lebowitz vesteix amb roba d’home i porta dècades marcant tendències en les principals revistes de moda. Es defineix com una mandrosa. Fa quaranta anys que no treu cap llibre i la consideren escriptora, encara que explica que la seua professió és, bàsicament, tenir sempre la raó. És una snob, una icona de la cultura americana, i també una de les convidades més cotitzades en qualsevol còctel, que als Estats Units significa envoltar-se tant de celebrities culturals com Patti Smith com d’empresàries com Carolina Herrera. Se m’ocórren pocs casos semblants a casa nostra. La figura més propera a l’efervescència i el magnetisme de Lebowitz que la ciutat de València ha tingut (i que, malauradament, ja no està entre nosaltres), protagonista de la construcció del relat urbà, social i artístic amb tota l’agitació i estil possibles, no en tinc cap dubte que seria Carmen Alborch.
Ara mateix m’és impossible imaginar un personatge similar al que representa Lebowitz als Estats Units sense haver de caure en els màxims extrems de la frivolitat i la decadència, com un Màxim Huerta, posem per cas. Que per cert: ¿de veritat ens mereixíem, després de tants anys reclamant uns mitjans de comunicació de qualitat, acabar veient-lo ara a les pantalles de casa nostra protagonitzant programes en horaris de màxima audiència en el canal públic de la televisió valenciana?
