Hi ha veritat en Rafael Lahuerta. Hi ha autenticitat en la seua escriptura, perquè segurament també n’hi ha en la seua persona -no ho sé, mai he creuat una paraula amb ell-. No es pot dir el mateix de la majoria de la literatura que es publica, ací, allà i on siga. La literatura és impostura, és un ego que pugna per fer-se de notar. I no passa res: és el joc i està bé que siga així. Però també està Lahuerta. I això ens reconcilia una mica.
M’agrada la veritat perquè no és fàcil de trobar: està César Vallejo o Sylvia Plath com està Alejandra Pizarnik o August Strindberg. Gent que escrivia perquè, si no ho feia, li rebentava l’aorta. Així de simple. Una cosa com alenar, com rascar-se la pell d’una ferida que cou. I els lectors ho noten, ho notem.
Un amic també escriptor, també valencianista (del C.F.) fins a la medul·la, em diu que la gràcia de Lahuerta està en el seu estil assilvestrat, lliure, antiacadèmic. Imperfecte. M’agrada això perquè em recorda a una de les meues autores favorites, Elena Fortún, qui tampoc va aprendre a escriure en cap taller o cenacle literari, que escrivia des de la necessitat de fer-ho i, quasi un segle després, encara emociona llegir-la. De nou, la veritat.
El fenomen Noruega (Premi Lletraferit, Drassana, 2020) s’hauria d’analitzar a fons. Caldria esbrinar què té un llibre -escrit en valencià, atenció; i l’índex de lectura en valencià és aborronador- perquè en quaranta dies s’esgote la primera edició. Alguns diran que té un lobby darrere fent-li campanya, com si això alguna volta haguera funcionat ací per a vendre 1.000 exemplars en cinc setmanes. No. No pot ser això.
Per què tot el món parla de Noruega? Perquè Noruega parla un poc de tots nosaltres. Té el punt de desencís generacional d’un film actual del qual tot el món parla també: El año del descubrimiento (Luis López Carrasco, 2020). Ens feia falta Noruega. Ens feia falta que algú verbalitzara que el somni, la puresa i l’esperança s’han esmortit. I, amb tota probabilitat, perquè ens hem fet majors. La decadència genera una fascinació especial i pot adoptar formes diverses, en un lloc i en una persona. Ho conta el filòsof Roberto Peregalli en un llibre esplèndid: Los lugares y el polvo. Sobre la belleza de la imperfección, recentment traduït pel segell Elba. En la petjada del pas del temps sobre la ciutat estimada es projecta la nostra pròpia mortalitat.
A l’art, a voltes, les coses són valuoses perquè són «perfectes» des del punt de vista d’un cànon. A voltes, són valuoses perquè emocionen, perquè toquen fibres adormides i ens fan volar. Estem en aquesta segona dimensió quan parlem de Lahuerta. Un autor que diu açò en La balada del bar Torino: «La lucidez empuja al silencio, no al exhibicionismo. Escribir para ser leído siempre me ha parecido una manera de abdicar de mi verdadera ambición, que no es otra que desaparecer y ser invisible. Bien pensado, este empeño por ser leído me envilece. Mejor pensado todavía, el silencio permanente también envilece. Mejor concretar lo que sea y despejar la incógnita». Bartleby, Robert Walser, al fons, esbossen un somriure de complicitat.
M’encisa explicar el formalisme rus a les meues classes de teoria literària a la Universitat de València. Victor Shklovski ens van ensenyar que una cosa és la faula -els fets nus d’una trama narrativa- i una altra el siuzhet -com s’estructura, organitza i presenta eixa faula-. En aquest sentit, Noruega no és una novel·la tradicional. Que s’abstinguen els neo-aristotèlics. Ací trobaran molts fils solts. Molts pensaments en forma d’excurs, de digressió. El comparatista Claudio Guillén deia que darrere de tota digressió, per innocent que semble, hi ha una intenció. Gran, Guillén.
Es podria afirmar que Noruega és una «novel·la lírica», en el sentit encunyat pel crític Ricardo Gullón: l’emoció supera l’acció. En La voluntad d’Azorín quasi no passa res: és la història d’un home abúlic, sense voluntat pròpia, que representava tota una generació de joves finiseculars abocats al no-res. Ací passa un poc el mateix. Estem davant de la història d’un nostàlgic. La nostàlgia és la malaltia incurable de la generació X. El seu motor creatiu també. La nostàlgia pel que va poder ser i no fou.
Lope de Vega va escriure El castigo sin venganza, una joia dramàtica, un colp de puny artístic d’una profunditat estètica brutal, quan va vore que s’apropaven «los pájaros nuevos» a desbancar-lo dels corrals de comèdies on era el rei. Eren altres èpoques, altres genis. Ara el talent es rebat amb una piulada. Segurament Joan Fuster, allà on estiga, s’estarà rient d’alguns devots mentre fulleja un exemplar de Noruega.
