Sovint no ens en refem, continuem i poc més

Eixir del ventre matern és una ruptura traumàtica, la primera de totes i sovint la més oblidada. Després, entre tantes altres petites coses, arriba el temps de començar a caminar, créixer, fer amics i perdre’ls, cercar una identitat personal i sexual, conéixer l’amor i dir-li adéu. Tot enmig d’una necessitat de reafirmació, potser fins i tot de trencar amb els orígens, o almenys distanciar-se’n, encara que siga momentàniament. Canviar de feina, perdre-la, mudar-se de casa, una separació, un divorci, una malaltia degenerativa, el drama de l’Alzheimer o de la demència senil, perdre un ésser estimat. Tot això, que dit així en una enumeració pura i dura, genera xoc emocional, forma part de les nostres vides en major o menor grau.

L’existència, transcórrer per aquest món, allò que anomenem vida, es forja amb vincles i ruptures. Els primers, si no esdevenen ferotges –ningú ho ha contat tan descarnadament com Vivian Gornick en Vincles ferotges– són necessaris, vitals, fonaments sobre els quals construir i poder sobreviure a la destrucció i la pèrdua quan arriben, més tard o més d’hora. Les segones són desfeta, negació i absència, per bé que de vegades cal trencar per a poder ser qui som. En tot cas, tots dos donen forma a allò que som, i el que ens defineix es crea tant en les bifurcacions que prenem com en les línies rectes que seguim.

Aquests temes, apassionants, profunds, colpidors, sacsejadors, són la matèria primera de Rupturas, un assaig on la professora, filòsofa i escriptora francesa Claire Marin aprofundeix a través de nombrosos referents de la literatura, de la filosofia i de la psicologia en un dels interrogants més punyents que recorre les vides humanes: ¿com refer-nos de la pèrdua, del dolor del trencament?

Marin els desgrana com si fos una mangrana, però sense massa dolçor. L’obri pel mig i l’esmicola gra a gra per posar sobre la taula la crua realitat: sovint no ens en refem, continuem i poc més. El cas és que la vida no s’aprén per assaig i error, i les derrotes no sempre ens preparen millor per a la pròxima aventura, sinó que de nou som susceptibles de perdre’ns, una vegada més, pel mateix camí. Com diu l’autora: «És possible que al final no haja aprés res de res».

Siga com siga, apunta Claire Marin, «tota ruptura duu implícita l’esperança de retrobar-s’hi i el risc de perdre-s’hi». «Estimar fa mal. És com entregar-se per ser escorxat sabent que en qualsevol moment l’altra persona se’n pot anar i endur-se la teva pell», va escriure Susan Sontag. No sempre hi ha una nova vida ni una pàgina en blanc al girar la cantonada del trencament, de vegades poc més que un regust amarg de fracàs, una decepció, un sentiment de desastre, potser «la majoria de fracassos no ens aporten res».

No puc estar-me ara i ací d’evocar la pregunta amb què el novel·lista Julian Barnes obre la seua darrera novel·la, L’única història: «¿Què preferiríeu: estimar molt i patir molt, o estimar poc i patir poc?». Difícil resposta. I quin esgotament mostrar-se sempre coherent amb un mateix i amb els altres, fidels a allò que un dia vam creure ser, presoners de les pròpies expectatives, com apuntava Sartre. La paradoxa de la llibertat –escriu Marin– és que «allò que hem decidit, amb plena consciència, amb convicció, amb coratge o amb plaer, esdevinga el nostre jou i el desig que hem nodrit durant tant de temps és ara poc més que una trampa».

Ho va deixar clar Henri Bergson, autor de llibres tan fascinants com El riure: «Ser humà, ser una persona [...] demana un esforç d’ajust constant, per això és tan extenuant ser una persona. [...] una distracció o un relaxament funcional, una fatiga de ser, amenaça en tot moment amb interrompre l’“esforç esgotador” requerit per tal de donar als pensaments i a les actuacions d’un mateix la continuïtat que fa reconeixible una persona». Per això necessitem amb urgència dormir, riure i perdre’ns en el goig amorós, per tal d’oblidar per un moment l’esgotadora consciència de ser qui som. Com diuen els versos de Joan de Timoneda, evocats amb la música i la veu inoblidables de Raimon: «Só qui só, que no só io, puix d’amor mudat me só [...].

Suscríbete para seguir leyendo