Mentre aquesta setmana els responsables de l’hotel Mandarin Oriental desmentien ràpidament els rumors sobre el seu possible tancament, en els últims temps hem vist com alguns hotels han passat a convertir-se en centres medicalitzats o col·legis electorals. Com canviaran i que lluny quedaran, a partir d’ara, els hotels que semblaven catedrals, memòria i testimonis de l’ebullició de les grans ciutats.
Per a mi l’hotel de la meua vida sempre serà el Waldorf Astoria. Des d’allí vaig mirar i conèixer per primera vegada la ciutat que em fascinaria i que anys més tard es convertiria en el meu destí més freqüentat. Durant quasi un segle el Waldorf va ser un dels màxims exponents de l’art déco a Manhattan, el resultat d’una necessitat ferotge de felicitat que s’alçava com un miracle desafiant les lleis de la gravetat a Park Avenue, construït a ritme de jazz i xarleston; la millor combinació per al disseny dels gratacels que «els feliços anys vint» van deixar a la ciutat. Amb el temps he anat descobrint que aquest hotel, tancat i en reformes des de l’any 2017, ha tingut una història fortament lligada amb els artistes de casa nostra.
Es diu que Carmen Amaya, que va tenir el seu moment de glòria a la ciutat, va ser expulsada d’aquest hotel perquè havia cuinat sardines fent servir el somier de graella a la suite on s’allotjava. Alguns testimonis van deixar queixes per escrit perquè des de la seua habitació els arribava una olor impossible fruit de la barreja de sardines, somiers i mobles de fusta cremats per fer foc; una escena que immortalitzaria Eduardo Arroyo en una obra que ara és al Reina Sofia: «Carmen Amaya frit des sardines au Waldorf Astoria». Era l’any 1941, havia actuat al Carnegie Hall i s’havia posat Broadway a les butxaques.
Aquell hotel que durant quasi un segle va ser testimoni d’extravagàncies també va tenir la seua història d’èxit amb els nostres artistes. A Sert li van encarregar la decoració del menjador principal (que més tard passaria a denominar-se la Sert Room), on quinze panells enormes retien homenatge a escenes d’El Quixot. Mentrestant, la societat més privilegiada d’Amèrica es feia ressò de l’artista, que ben bé es va guanyar el dret a considerar-se el millor muralista de l’època. Més tard vaig saber que a la Sert Room hi va haver l’orquestra resident de Xavier Cugat. I que també hi van actuar Tete Montoliu i Núria Feliu. Era l’any 1966 i la cantant interpretaria «El Cant del Ocells». Va ser la primera vegada que es cantava en català a Nova York.
Aquella mateixa sala va acollir, el 10 d’octubre de l’any 1951, el sopar del lliurament dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’Exili (el certamen poètic més antic de la nostra llengua, instaurat al segle XIV a Tolosa i restituït a Barcelona amb el restabliment de la democràcia), una edició en què seria guardonat Agustí Bartra amb la Flor Natural i Xavier Casp amb l’Englantina. La prèvia no té pèrdua: hores abans del sopar, en l’acte de celebració del lliurament dels premis, Nicolau d’Olwer advertia, en un auditori del MOMA pleníssim, que el dret és l’única salvaguarda de les cultures petites, i que els pobles no es mesuren pel volum, sinó pel seu pes específic.
Les obres de Sert estigueren decorant l’hotel fins als anys setanta, moment en què va haver-hi una reforma i les consideraren desfasades. Fins fa uns anys van estar exposades a l’Edifici del Sucre de Vic i, comprades posteriorment pel Grupo Santander, van ser traslladades a Boadilla del Monte, on hi són actualment. Com diria Rubén Darío en un poema: «Sé que hay placer y que hay gloria allí,/ en el Waldorf Astoria») i una història amb un destí final -es diga Boadilla, Sixena o Barbastre- que sovint es repeteix a casa nostra.
