Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Harca, la victòria de la voluntat

Juli Sanchis és el ‘cartoonist’ més reeixit de l’humorisme gràfic valencià, amb mig segle d’ofici a l’esquena que ha reflectit en l’antològica «50 anys fent Harca».

Harca, la victòria de la voluntat | HARCA

Juli Sanchis, més conegut com Harca, és un humorista gràfic, un senyor que fa vinyetes, tires, acudits gràfics en diaris i revistes. Cartoonist és la denominació que reben en l’anglès del comerç global. Harca celebra els 50 anys de vocació amb una mostra antològica del seu treball –«50 anys fent Harca»– que, en efecte ens informa de com s’ha anat construint l’autor al llarg de mitja centúria.

Parle amb un Harca relativament postrat. L’onze de desembre l’operaren d’un genoll; el quinze de gener, de l’altre. El huit de gener de glaucoma i cataracta.

- «Ara toca fer rehabilitació. Mitja hora pel matí i mitja per la vesprada. També m’ajusten les fèrules a l’angle adequat i tinc una cadira de rodes especial amb la qual puc maniobrar dins d’un ascensor. A la meua edat, aprenc a caminar».

Deia Manuel Vicent que la cursa pels honors corre per una línia paral·lela a la dels alifacs. Com més alt l’honor, major devastació prèvia de les vísceres. De fet, els xinesos no creuen que estigues a punt per a la posteritat fins que no estàs ben faisandé, fins que no t’has convertit en un avantpassat.

Li pregunte a Harca, amb qui he coincidit en temptatives satíriques que duien capçaleres tan improbables com El corcó o El pardalot engabiat, i Harca es perd en un seguit de consideracions enganxoses. Després m’envia l’aclariment per mail (de pas m’envia foto d’un últim premi seu):

-«Sóc una persona metòdica, ordenada i equilibrada. Tin en compte que sóc lliura».

Ho tinc en compte.

Ho passaven molt bé. L’atrevit que oferia el seu pis per a la reunió del consell editorial d’aquelles revistetes veia com eren exhaurides les seues reserves de whisky i formatges.

Imatges d’un país esgarrat

A mitjans dels cinquanta del segle passat les classes populars buscaven treball quan el candidat encara no tenia dents de llet. Estudiar en l’Acadèmia de Sant Carles quedava descartat: només tenia estudis primaris, però als 42 anys es va traure el diploma d’EGB: potser era una qüestió d’honor.

-«Vaig treballar més de 25 anys en Viuda de Miguel Roca i més de 20 en la Federació de Pilota. El meu fill Guillem, periodista, de vegades em diu: “des que puc recordar sempre t’he vist amb una llapissera dibuixant”».

Un dels pocs invents d’aquella època per a fer aflorar alguna forma de contestació eren les organitzacions juvenils obreres de l’església catòlica, la rama socialcristiana del cooperativisme i les revistetes de poble, com Raons de Picassent. Al seu Club Cultural s’hi fan xarrades, discofòrums, teatre...

-«Era l’època del viatge de nuvis a Mallorca. D’aquell cristianisme vaig traure la idea de compromís (de fet és un dels veterans de la revista Saó). Un compromís sense beateria, identificat amb la idea de fer alguna cosa de profit des de la teua posició».

I la seua posició era defensar una cultura menuda –la valenciana– que s’expressa en llengua pròpia i minoritzada: «Jo tenia molt clara la idea de tirar pedrades, que això vol dir harca».

Un salt qualitatiu en el seu treball de satíric es la possibilitat de publicar acudits al diari Pueblo quan Guillermo Ortigueira dirigia l’edició local. Després aparegué una manera perillosa de completar el sou al Levante-EMV: «A les 18.30 em suggerien el tema. A les 19 eixia de la faena. A les 19.30 arribava a casa i a les 20 hores tenia que estar en la redacció. No sé com no em vaig matar en el cotxe».

Madurat i endolcit

Tindre néts és una possibilitat inapel·lable de madurar. També d’endolcir-se i sembla que les dues coses arribaren a la vida d’Harca en un determinat moment en que el seu dibuix es fa més tranquil, acolorit i lluminós. També afina les seues armes de caricaturista sense renunciar a la pedrada original.

Als anys setanta i en sales de «prestigi cultural» junt a la pel·lícula es projectaven uns curts de dibuixos animats que eren de les poques formes de dissidència tolerades als països de l’Est sempre que hi haguera una culpabilització final del capitalisme i les seues pompes. N’hi havia molts curts txecoslovacs. Harca és un poc txec: quan no n’hi havia possibilitat de clavar-li el dit en l’ull a un concret lladre en la llei, quedava el circumloqui i la metàfora. El barroc ens ha salvat tantes vegades de la perillosa claredat!

-«Ara faig col·laboracions a una revista satírica digital: ‘El churro ilustrado’. La meua exposició (també recollida en un llibre) ha passat per Picassent i l’Octubre de València. Ara anirà a l’Espai d’Art Plaça Major d’Aldaia i estem en negociacions amb altres entitats locals. Em va fer molta il·lusió veure anuncis de l’antològica als autobusos de València i rebre més de 50.000 piulades de twitter».

Harca ha tingut un ofici (dos), però una sola vocació: dibuixar. Era un home casat i amb fills però tenia una dedicació un tant bohèmia. Potser presumeix d’equilibrat i metòdic perquè ho necessita més que altres i, al remat i com diria Frédéric Beigbeder els no aristotèlics guaiten a la vida amb els mateixos drets que els que no ho són. Els que no ho som.

Compartir el artículo

stats