Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Mary, Bloody Mary

Bústies sense cartes

Fa unes quantes setmanes que visc submergida en un mar d’epistolografies d’una altra època, llegint correspondències sense parar per preparar l’exposició de Francisco Brines que tindrà lloc a la Universitat d’Alcalà en motiu de la concessió del Premi Cervantes. Cartes de Vicente Aleixandre, de Cernuda, de Gil de Biedma, de José Olivio Jiménez, de Pere Maria Orts, de Claudio Rodríguez, de Matilde Llòria, de Joan Baptista i Roca, de Carlos Bousoño o dels Panero. Cartes que van anar arribant, primer, al domicili de València on van instal·lar-se els pares del poeta, al carrer Jorge Juan. Després a Madrid, a diferents adreces fins arribar al que seria el seu domicili definitiu, María Auxiliadora. I cartes, també, amb destinació a Mere Road, aquell carrer on vivia estant de lector d’espanyol a Oxford i que va immortalitzar en el seu poema que més viu amb mi.

Estar immersa en el privilegi d’aquest tresor em sembla pura arqueologia, una sort de cordialitat i paciència. La imatge d’una bústia que espera és, avui en dia, una idea tan arcaica com revolucionària. Amb la desaparició de la correspondència literària se’n va un món i també una forma de construcció i relació entre escriptors de diferents literatures. El gènere epistolar, d’ací a uns anys, a penes podrem testimoniar-lo en un fil de tweets i correus electrònics sense importància. Un atac a la immediatesa que anul·la, justament, la incertesa de l’espera.

A la meua generació la impaciència i la urgència ens ha privat de la bellesa de l’espera. El moment en el que algú espera i contempla, davant la mar, que el peix mossegue l’ham o el trànsit entre una carta enviada i la bústia que espera la seua arribada em semblen uns trajectes desesperants que crec que no sabria dominar i que em farien, en lloc de mirar la mar, aprofitar per respondre cent whatsapps. El component més decisiu de la literatura de Sándor Márai se centra en els preparatius d’una espera. A L’última trobada quaranta anys d’existència donen sentit a una visita; la vida com a constant preparació d’una espera. Aquests dies que regirava cartes, pensava que la meua va ser la primera generació de solucions immediates i de satisfaccions sense desig previ, un fet que ens ha fet perdre (o directament no conèixer) l’espai de l’espera.

Supose que avui en dia l’hàbitat natural de l’art d’escriure cartes es manté bàsicament a les presons. I imagine que a les cel·les d’Europa, ara que estan batent rècords d’artistes darrere les reixes, les relacions epistolars deuen abundar. I ara que ho pense, l’única carta escrita a mà que he rebut en els últims anys venia justament d’una presó.

Compartir el artículo

stats