El Joan Fuster més íntim i desconegut

«Fuster -explica Furió- era molt sistemàtic, volia tindre controlada tota la seua correspondència, així com tota la seua producció escrita. El que vaig fer jo, encara viu, era fer les prop de 4.000 fitxes i a principis dels noranta passar-les a un catàleg digital. Encara ho va poder veure ell».

L’intercanvi postal amb el periodista català en l’exili Vicenç Riera Llorca serà determinant en Fuster. Furió argumenta que l’assagista de Sueca és abans que res un escriptor, «tot ho passarà pel prisma de l’escriptor, si arriba a unes determinades conviccions polítiques serà des del prisma de la llengua i la cultura».

Les cartes corresponen als primers anys de la dècada del 50 (amb un Fuster entre els 30 i 40 anys). «Una etapa formativa important, perquè fins aleshores havia estat estrictament valenciana, però davant la mediocritat del moment, no sols econòmica, també intel·lectual, queda seduït en primer lloc per la cultura francesa, que li arriba bé directament de la premsa que llegeix, però també de Barcelona».

Metàfora del país

«És ineludible parlar de Sueca», s’excusa Furió. «A Sueca n’hi ha dues tradicions valencianistes. Una culta, fins i tot refinada, conservadora, i l’altra més satírica, popular, amb una major despreocupació per la llengua. Fuster pertany més a la tradició conservadora, el seu pare és carlí, però artesà», el que li va permetre estudiar Dret, tot i que molt prompte va deixar clar que la seua vocació és literària.

Fuster comença en els anys quaranta a editar Verbo, una revista en castellà amb José Albi, que vivia dalt de sa casa. «Son pare, Fernando Albi, havia estat el secretari de l’Ajuntament de Sueca abans de la guerra, i gràcies als seus contactes poden fer la revista a la impremta de la Diputació d’Alacant. Verbo [els números estan digitalitzats i es poden consultar en la web del Museu Joan Fuster] «és una revista d’àmbit hispànic d’una gran dignitat».

Però els contactes que té a València són molt reduïts i caïnites. «Per una banda la gent que ve de la tradició republicana anterior a la guerra, que representa Carles Salvador, la gent de Lo Rat Penat i Almela i Vives. Enfront està el grup Torres d’ascendència catòlica que està al voltant de Xavier Casp. Pocs i mal avinguts, afirma Furió. «Fins al punt que Casp li prohibeix fer un ressenya d’un llibre d’Almela i Vives».

Transcendental

Buscant un refugi literari, mira cap a les publicacions de l’exili català Pont Blau i Nova Revista. La primera carta que no anava destinada a Riera Llorca acaba sent contestada pel periodista català, i és l’inici d’una gran amistat. «El contacte amb Amèrica es fa en el 49, però quasi immediatament es produeixen tres esdeveniments: el trencament amb Casp, l’aproximació al grup de Vicent Ventura i el contacte amb l’exili a Mèxic».

Els exiliats republicans catalans consideren que darrere de Fuster n’hi ha un gran escriptor amb una gran força literària, i inclús li demanen que faça d’organitzador per convidar al patriarca Xavier Casp i altres valencianistes a escriure en Nova Revista o Pont Blau. «Segons va creixent la seua figura va desencadenant la gelosia en Casp i altres».

Furió sosté que l’exili català li fa descobrir a Fuster «una cultura, no sols una literatura, més rigorosa» del que ell troba que s’expressa en valencià ací. De fet són ells qui li organitzen el seu primer viatge a Barcelona, com acrediten els dos volums preparats per Josep Ferrer i Joan Pujadas.

A l’epistolari s’observa un Fuster desconegut pel gran públic. Més personal i íntim, segurament perquè Riera Llorca és de la seua generació i està a l’altra part de l’Atlàntic. «Això obri més a Fuster, que li conta des de projectes, fins a quin és el seu dia a dia».

«En una carta diu: ‘t’estic escrivint la carta 224 d’enguany...’ Es veu el Fuster més humà, però anant més enllà de Riera Llorca, el contacte amb l’exili republicà català, on vol tindre una relació literària periòdica, el confirma en unes conviccions inicials».

Antoni Furió que s’ha llegit les més de vint mil cartes de i a l’escriptor, disposa de l’autoritat intel·lectual per aclarir que després de descobrir tota la tradició valencianista, tant de dretes com d’esquerres, i embeure’s la part no només literària, «gràcies a la col·laboració en la premsa catalana de l’exili escriu aquell article ‘València en la integració de Catalunya’ que prefigura el que seran Nosaltres, els valencians, però des d’una perspectiva més cultural que l’esquerrana que et trobes després en Nosaltres».

Dubtes

Fuster ho tenia tot conservat i classificat en carpetes. «El gran drama en termes de cultura, no de civilització, ha estat el telèfon, perquè llavors la correspondència escrita disminueix», ironitza Furió. Com Fuster es va instal·lar tard el telèfon, la seua manera de comunicar-se era a través de la correspondència.

«Un Fuster sense telèfon, en l’època ja del telèfon, significa que ha d’escriure un munt de cartes de naturalesa distinta. Escriu a cadascú, segons si es tracta d’un escriptor, un activista o un polític».

En el cas de Riera i Llorca coincideix que és un company generacional amb el qui parla de moltes persones i «això és una quantitat d’informació enorme que cal processar i que vaig tindre molts dubtes a l’hora de començar l’edició». Amb tot assegura que «la figura de Fuster resisteix molt bé les debilitats humanes. Ni es tracta de posar-lo en un altar, fer hagiografia, però tampoc de destruir res».

Fuster ha tractat molts gèneres, fins i tot una novel·la que no s’ha conservat. Ha fet poesia, assaig literari, estudis d’història de la literatura, crítica literària, columnes d’opinió i les cartes. «En un volum de la correspondència completa hauríem de seleccionar les millors cartes escrites per Fuster i l’haurien fet justícia, les més elaborades, però el que més s’acosta a l’arxiu privat de Fuster és la seua correspondència, amb un valor documental molt important per la història recent del País Valencià». «A les cartes pots descobrir personatges, trames de sociabilitat, enemistats, la repressió.... Vaig pensar que en el cas de Fuster no tenia massa sentit fer una operació estrictament literària i publicar un sols volum de les millors cartes, una antologia del gènere epistolar, sinó que valia tot la pena».

Tot i que la correspondència amb Riera i Llorca «no és comparable amb la de Ciprià Ciscar o Lerma», que també veuran la llum, Furió detalla que la condició per editar cada volum era que els responsables buscaren les cartes enviades pel mateix Fuster, perquè les rebudes sí que estan. I descobreix que el mateix escriptor feia còpia d’algunes cartes enviades, amb una clara vocació de pervivència després de mort.

L’Any Fuster

Joan Fuster i Ortells (Sueca 1922-1992) serà centenari l’any vinent, on es prepara tot un seguit d’actes per commemorar-lo. «Imagine un 2022, on al metro es puguen repartir llibres a preu assequibles, i on es puga descobrir el Fuster que s’estima moltíssim el país, com l’Albufera o els seus articles en llibrets de falles. El que s’ha interessat per la cultura popular com a El País Valenciano, un llibre que molestà més que Nosaltres». «L’Any Fuster hauria de contribuir a ‘normalitzar’ la figura i obra de Fuster fins a un punt, perquè no es pot menystenir el seu caràcter provocatiu, subversiu i incisiu. El paquet ha de ser sencer».

El testament de Fuster dels anys setanta deixava dit que la seua correspondència havia d’anar a la Biblioteca de Catalunya («als 70 no n’hi havia altra institució») i tots els llibres a l’Ajuntament de Sueca. Després s’arribà a un acord, es va microfilmar tot, i una còpia va anar a la Biblioteca de Catalunya, una altra a la Casa Fuster i l’altra la Biblioteca Valenciana. Anys després amb el rector Pedro Ruiz a la Universitat de València i gràcies al vicerector Juli Peretó es va digitalitzar la informació i una altra còpia es va quedar per conveni a la Universitat.

Amb tot, Antoni Furió recorda, per si de cas, que Joan Fuster representa la modernitat en temps molt foscos i el contacte amb la cultura europea. «Per això enamora als estudiants universitaris del moment, que després seran els líders polítics de la democràcia».