Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Mary, Bloody Mary

El sostre de Manhattan

Els poetes sempre van buscant la llum. Com els arquitectes, que a l’hora de planificar una casa han de tenir en compte l’orientació i quin és el lloc del terreny per on passa més fort el vent i, trampejant-lo, edificar un bon espai capaç de garantir la calma. Els poetes busquen la llum no per evitar foscors, sinó per il·luminar-nos als lectors. La llum, que en arquitectura és claredat, en el poema és veritat.

Quan escrivim un poema o quan planifiquem una casa assagem un ideal en el paper en blanc que hauria de funcionar amb uns elements lògics, confortables, sincers, i amb l’aspiració i la voluntat de crear, per damunt de tot, sentit. Cadascú des de la seua tècnica ha de traduir la bellesa en totes les estances del lector. Un gratacels de Manhattan és un bell exercici de mètrica. Un sonet de Shakespeare és un dels ciments més sòlids que s’han construït mai amb la base dels materials de la llengua anglesa. En les dues construccions es reclama funcionalitat i seguretat, i ni la casa ni el poema poden permetre’s d’una forma excessiva l’ornamentació, els espais inútils. Llegir un mal poema també ens deixa, d’alguna manera, a la intempèrie.

Hi ha qui escriu a l’estil de Calatrava i hi ha qui s’acosta a Le Corbusier. Hi ha poemes que contenen més esquerdes que fonaments. Amb els anys, uns arriben a l’aparença i d’altres a la sinceritat. Calatrava, per exemple, mai no va tenir en compte el temps, el més impecable dels crítics. Passats els anys en l’obra d’Ausiàs March o de Kavafis no hi ha goteres. En altres casos, en canvi, prompte sentim sensació d’humitat a les mans.

Recentment han coincidit a les llibreries diferents publicacions sobre la figura de Guastavino, el valencià que, quan va morir, The New York Times va definir-lo com «l’arquitecte de Manhattan». Més de dos-cents edificis a les esquenes construïts amb èxit als Estats Units i una història digna de ser duta a la gran pantalla. És curiós el paper que al llarg dels anys han tingut els arquitectes de casa nostra a Manhattan; de les meravelloses voltes de Guastavino fins a l’Oculus, l’ofensiva intervenció de Calatrava en el World Trade Center, amb un escàndol de goteres inclòs el primer dia de pluja després d’inaugurar-se. És curiós com, mentre un arquitecte valencià feia història construint d’una forma magistral el sostre a Manhattan, l’altre, anys més tard, el tiraria per terra.

Compartir el artículo

stats