Hi ha dies que no sé si la realitat és real. No sé si us passa a vosaltres o és tan sols cosa meua. Ja no es tracta de si la realitat supera la ficció, que és un tema molt vist. És clar que la supera. Del que ara us parle és un pas més, un pas més en la desintegració en què vivim, de si allò que veig és real o fruit de la meua imaginació. Aquell dia em trobava molt cansat, acabava de comprar al mercat de Russafa, i vaig sentir una mena d’esvaïment. Podria ser la tensió, o senzillament que ens anem fent grans. Aleshores, vaig veure, al mig de la plaça, una butaca, com caiguda del cel. La vaig mirar amb recel, era real aquella realitat? O fruit del meu cansament? Què hi feia una butaca, precisament quan jo tenia necessitat d’ella? Amb prudència hi vaig seure i no es va desintegrar. No vaig caure de cul! Aquesta sí que haguera estat bona! Ja m’imagine la gent corrent cap a mi dient-me, senyor, senyor, està bé? I jo explicant allò de la butaca irreal. Per algun motiu aquella butaca era al mig de la plaça, i jo vaig seure còmodament en ella, recuperant-me d’aquell matí al mercat. Però tot seguit va passar un home amb un vestit de protecció blanc i amb una motxilla d’ensulfatar. Vaig fer el gest d’alçar-me perquè per un moment vaig pensar que jo era l’objectiu. Ja sabeu què vull dir, i tot el que ha passat durant la pandèmia a les residències de gent gran. El vaig veure passar de llarg, i després en va passar un altre, també urgit per alguna cosa. Vaig respirar alleugerit, no venien a per mi. No sé qui va dir que la realitat objectiva no existeix, sinó que l’ésser humà s’alimenta de realitats inventades. Però aquella realitat no semblava inventada, aquells homes de blanc amb motxilla de sulfatar, la mateixa que empre jo per a l’herbicida, o per a les plagues de les tomaqueres, eren una realitat objectiva, per molt irreal que poguera semblar. Em vaig alçar de la butaca i aleshores vaig veure que en un costat penjava un cartell: «Avisat l’Ajuntament». Va ser quan va arribar un camió municipal, amb homes vestits amb una granota blava, d’allò més normals, i se’m varen emportar.
