Pel profund sentit de responsabilitat que té com a escriptor, Jaume Cabré s’imposa haver de reescriure la història que du entre mans tantes vegades com calga fins a sentir-se’n satisfet. Els seus lectors, en conseqüència, li agraeixen l’esforç, li guarden fidelitat i esperen amb impaciència una nova entrega que, en el cas que ens ocupa, ha tardat deu anys en produir-se des de l’admirable Jo confesso.
Com en el cas d’aqueixa novel·la, el lector de Consumits pel foc ha de vigilar els sobtats canvis de veu amb què el narrador, superant els límits d’un espai i d’un moment determinats i advertint el receptor amb un asterisc o no, trenca les normes del discurs lògic i salta cap a un univers paral·lel, protagonitzat per un altre actor important, que en aquesta ocasió és doble, o bé n’és un de sol desdoblat. Es tracta d’un exprofessor amnèsic que suposa que li diuen Ismael, i un porcell de senglar que té com a propi el nom comú: el petit godall, el Godallet supervivent d’una mateixa ventrada de javalins . El destí d’ambdós s’encreua com a conseqüència d’un accident de trànsit i al final del relat acaben inclús amb els papers canviats, fins que en l’Explícit del desenllaç descobrim qui és l’autèntic narrador de la història que, en el temps de la narració, dura un mes.
L’autor ha aprofitat el relat per a retre un homenatge a la literatura esmentant diverses novel·les de referència: Mobby Dick amb el personatge d’Ismael, relator en primera persona de gran part de la novel·la de Herman Melville; Doctor Zhivago, de Pasternak; La muntanya màgica, de Thomas Mann, amb el personatge de Hans Castorp; Madame Bovary. Són noms que el desmemoriat protagonista posa a altres individus amb què tracta, fins i tot «Iuri (Zhivago) i Bovary van intercanviar mirades», diu el narrador, que també esmenta els noms de Cloe, Demèter, Medea, més Lili Marlene, cançó de la qual ens facilita les primeres frases, així com el títol del documental de Guy Debord «In girum imus nocte», ja citat per Umberto Eco en El nom de la rosa. La segona part d’aquesta sentència llatina proporciona el títol de la novel·la: «et consumimur igni», és a dir, Consumits pel foc, que és la fi de les falernes, les palometes nocturnes que, si no són devorades per un dragó, cauen socarrimades per la calor que desprèn la làmpada mortal cap a la qual se senten inevitablement atretes.
La novel·la té diversos registres, segons el personatge i la situació, incloent el col·loquial vulgaritzat: «És que a sobre no s’entén ni una puta merda», «Va considerar que venia massa de pressa i li faria un mal de l’hòstia», «És raro que t’hi cagues», «...una puta pedreta li punxava la planta del peu», «..i va dir estic fins al cony de tenia a casa un tio que no conec de res...». Alguns diàlegs espontanis inclouen expressions amb elements lingüístics procedents del castellà: «...i per això t’he de foradar el cul. Andando». A més, de tant en tant el narrador recrea la llengua oral amb aglutinacions: «I el que havia cridat amb totes les seves forces m’hasentèsonoimbècildelcul» o amb transliteracions: ‒Psí. / ‒Psí o sí?» o amb repeticions: «I ella diria quina dona i ell què? I ella que quina dona. I ell diria no sé què dic: estic fet un bon embolic».
Així mateix, conté diàlegs humorístics que es produeixen en situacions grotesques: «No ho puc dir a ningú. ‒Amb un to de retret:‒ I menys a un que està mort», «‒Digui’m una pel·lícula que hagi vist. / ‒Estic cansat, doctora. / ‒Aquesta no la conec. Ni em sona». En els períodes trepidants l’agilitat s’aconsegueix amb diàlegs curts de frases simples: «‒Li he perdut el rastre. / ‒Làstima». El monòleg interior del protagonista s’interpola en alguna ocasió en la veu del narrador: «Vigila. Saben coses. Policia. No sé què busquen, però saben coses. Se’n foten de la virolla de la meva salut. No havia d’haver dit res de la dona, vella i guapa, collons».
Finalment, vull destacar una reflexió del narrador que probablement correspon a una idea de l’autor: la sensació que la vida és com una roda que llisca cap avant però que a mesura que assolim una edat avançada retrocedeix fins arribar al punt d’arrancada, és a dir, a la infantesa, en compte d’advertir-nos del que ens espera. En boca de Godallet: «I també he pensat que per què no podria haver-hi una fletxa de la memòria del temps que anés a l’inrevés, que en comptes de recordar quan érem godalls menudets i indefensos, ens fes recordar les coses que encara no hem viscut?».
A banda d’alguna al·lusió que m’ha recordat Jo confesso («‒Una sala amb molts mobles vells, d’antiquari. I quadres a la paret.») i una cita d’Ausiàs March («Caminava descalç, amb nua testa»), les al·lusions a les falenes com a raó del títol són constants en tot el relat com si fora un baix continu amb què es codifica l’harmonia de la composició.
