Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Escriure contra tot pronòstic

Ginzburg mesura el pes del desassossec, però també la lleugeresa dels instants fugaços, el goig i felicitat

Escriure contra tot pronòstic

Escriure contra tot pronòstic

A principis dels anys quaranta del segle passat Cesare Pavese, gran escriptor, amic i, posteriorment, company de treball a l’editorial Einaudi de Natalia Ginzburg (Palerm, 1916 -Roma, 1991) li va dir una vegada: «Deixa de tindre fills i posa’t a escriure». I Natalia –que va dedicar gran part de la seua vida als fills, en tindria cinc– es va posar a escriure, o millor dit, va continuar escrivint perquè, de fet, ja havia publicat alguns contes prèviament en els anys trenta. Un poc després, el 1942, l’editorial Einaudi –impulsada pel seu marit, Leone Ginzburg, estret col·laborador de l’editor Giulio Einaudi– va publicar la seua primera novel·la, El camí que porta a ciutat, obra amb què inicià una sèrie de cinc novel·les breus. A partir d’aquell moment, Natalia no va deixar mai d’escriure. Va escriure molt i en diferents registres, una obra d’una sensibilitat que esborrona.

¿D’on va treure forces aquesta dona que va perdre el seu marit en circumstàncies dramàtiques (resistent contra el feixisme, fou capturat i torturat fins a la mort per la Gestapo) quan els seus fills eren ben menuts; que va haver de canviar en diferents ocasions de casa, de ciutat, de treball? Llegint-la hom arriba a la conclusió que les treia d’allà mateix on les posava: del seu ofici d’escriure. Un ofici que ella va amarar d’una mirada brillant i una observació minuciosa, amb la qual elevaria a l’Olimp de la literatura l’univers dels petits detalls i la quotidianitat.

En la seua literatura Ginzburg mesura el pes del desassossec, però també la lleugeresa dels instants fugaços, el goig i felicitat –aquells que s’esmunyen entre els dits com l’aigua que ens regalima en beure d’una font i que no apreciem fins que novament estem assedegats. Hi dosifica les lliçons de vida i superació, sobretot en els assaigs recollits en Les petites virtuts i ara de nou en Domingo. Relatos, crónicas y recuerdos, la traducció al castellà que publica Acantilado del llibre Un’assenza (2016). Un volum que ens apropa part dels textos breus i dispersos (records, relats, cròniques socials i polítiques) que Ginzburg va escriure entre el 1933 i el 1988.

Tant en els relats de Domingo, on fabula la seua autobiografia, com en els records i en les cròniques, matèria primera sense filtres de ficció, d’on sorgirien novel·les i altres contes, hi ha la lluita per la supervivència, en tots els sentits, material i espiritual. Evocant la infantesa, descobrim uns anys plens de soledat en què Natalia va haver d’aprendre a fer-se forta i gran amb rapidesa. Dels anys de confinament a Pizzoli –el poble de la regió dels Abruços on els feixistes havien confinat Leone, i on ella va acudir amb els seus fills i hi viurien tres anys– sorgeixen alguns dels textos més commovedors del llibre, plens d’angoixa, però també d’esperança, il·luminats per personatges vívids dins d’un escenari quasi teatral. La ingravidesa després de la mort de Leone, o els seus viatges a la misèria del sud, a Matera –on Natalia va treballar com a actriu en la pel·lícula l’Evangeli segons Sant Mateu, de Pasolini, i on es revolta contra la injustícia de la vida de les dones pageses– són el rerefons d’altres peces sublims i crítiques. ¿Per ventura hi ha alguna que no ho siga? Ginzburg sorprén en cada petita peça que escriu, sobretot quan ressorgeix amb la força de les vicissituds quotidianes, com ara en Domingo, el relat que dóna nom al llibre. En ell, i a partir de la recerca d’una casa nova, narra amb tota mena de detall una odissea familiar, retrat sarcàstic de la societat italiana.

Aquest llibre, a més –coincidint amb el fet que Ginzburg va ser diputada independent, pròxima al Partit Comunista, al Parlament italià en els anys vuitanta– mostra els seus escrits més compromesos amb els desheretats. Ho fa en les cròniques sobre la fàbrica Alluminium, on es treballava encara com feia cent anys, o quan visita els alts forns i en descriu com un infern dantesc, les condicions infrahumanes sota les quals vivien els obrers italians fa tot just quaranta anys. A Ginzburg no li venia de nou la lluita política, des de jove havia viscut estretament unida al moviment antifeixista italià.

Propera a tot allò que va conéixer, i amb la mirada de gran angular sobre les petites coses, Ginzburg –que explica sovint la vida de les dones, de les mediocres i de les brillants, de les pobres i les valentes–escriu amb un to i una visió de la vida molt particulars. La seua és una obra vigent, actual, reeditada en desenes de llengües. Quan la llegeixes, tornes a ella, i la seua literatura, aparentment senzilla, manté una intensitat poc habitual i penetrant. En ella, els pobles, les cases, les ciutats, són llenços amb moviment: «Viure tres anys en un poble no és poc, sobretot si t’ha estat imposat i t’és negada qualsevol altra part de món. Te’l trobes davant tots els matins i és impossible ignorar-lo. Algunes vegades et resulta odiós i voldries destruir-lo, però els llaços que et uneixen a ell es van estrenyent cada vegada més. Llavors aprens a conèixer-lo en la seva essència més íntima».

Ginzburg no jutja ni menysprea ni exalça, simplement detalla i conta una història en dos plans contrastats que es complementen, mentre el lector reconstrueix els detalls i dedueix que darrere de tota aquella «nimietat», gairebé «insignificant», de mer retrat, hi ha un crit crític, tota una crònica d’un temps i de moltes vides. Escriu de la por amb valentia, del dolor que sent sense esmentar-lo, i aconsegueix que siga el paisatge o la descripció de la ciutat per on camina els que parlen d’ell. Ho assoleix subtilment en el relat «La por», mentre transita sola i esmaperduda per Roma evocant els records de Leone, «deixar de tenir por pot significar, senzillament, que la por ens ha abandonat, i que en el lloc on abans estava la por ara hi ha el buit». Però també anys després en «L’amic» (Les petites virtuts), on la descripció de la ciutat de Torí envolta metafòricament el dolor per la mort de Cesare Pavese.

Ginzburg duu les petites coses a la universalitat. «A les ciutats en què hem crescut –escriu– en els llocs que hem observat en l’adolescència o en la infància, la nostra memòria s’atura més sovint i amb més deteniment. Retroba la curiositat, la impaciència, l’aversió, la por i l’expectació d’aquesta primera mirada». Pocs escriptors aconsegueixen dir tant amb tan «poc».

L’escriptora italiana va despullar la seua ànima implícitament mentre s’aferrava a l’amor per la vida i pel seu ofici, escriure, escriure contra tot pronòstic. Només així es pot entendre l’obra d’una autora clàssica –en el sentit que Italo Calvino, també amic i company a Einaudi, donava a la idea de clàssics: les obres que llegim i rellegim avui i demà sense perdre gens de llum i interès. Hem trigat un temps a reconéixer el seu talent, que ningú posa avui en dubte, però que en el seu dia no va ser acompanyat de l’èxit que sí van tenir alguns dels seus companys coetanis.

Compartir el artículo

stats