Com cada dia, a mitjan matí, he eixit a prendre cafè a la vora de casa. Un costum antic i innocent que em resistisc a perdre. A la terrassa, hi havia quatre persones en sengles taules diferents, soles, dos homes i dues dones. Totes quatre consultaven els mòbils, cadascú amb la seua recerca particular, ves a saber de què. L’art de la vida de què parla Zygmunt Bauman és un enginy intransferible. He dit bon dia ritualment i només un parell m’han tornat una salutació freda i protocol·lària. No és falta de cortesia, sinó d’atenció, he pensat entre mi. D’atenció fora de la pantalla, vull dir. Cadascú governa les hores lentes a la seua manera.
He entrat a l’establiment a buscar la premsa de paper, però no n’hi havia, misteris insondables de la pandèmia. El televisor, sense televidents que el seguiren, emetia un programa -un programa sobre un altre programa, he entès- a propòsit dels miracles sentimentals d’una senyora que, segons expliquen, ha tingut una existència trista i desoladora. He demanat el cafè reglamentari i, assegut al cap de baix de la terrassa, he deixat volar la imaginació, els núvols navegant per llevant, mirant d’entretenir-me en una o altra amenitat que no arribava. Per pura resignació, m’he capbussat també en el forat negre de la pantalleta màgica. Les xarxes digitals es repartien entre les vicissituds d’aquella senyora famosa, les dades oscil·lants de la crisi sanitària i la propaganda política habitual, inclosos els hiperventilats que s’insulten per variades ofenses a la carta.
Sense saber per què, m’ha vingut al cos un malestar incert. He alçat el cap, tothom encara aliè al veí, autosuficient en el propi bucle més o menys melancòlic. Una cinquena persona s’havia incorporat a la tertúlia de les solituds compartides. Amb el mòbil damunt de la taula i els auriculars a les orelles, mantenia una conversa a viva veu amb un familiar llunyà. He hagut d’esforçar-me per no seguir-ne els detalls, que eren públics i notoris, però que no atenia ningú. Per la vorera d’enfront, ha passat un conegut del veïnat, que ha saludat amb un au i prou.
Ningú no feia cara d’avorriment. Potser són feliços a la seua manera, submergits en un panòptic universal que ni el mateix Jeremy Bentham hauria estat capaç d’imaginar. Rumie tot això a casa, mirant d’escriure una columna -que potser vostès llegiran al mòbil i asseguts a una terrassa- mentre espere l’hora d’anar a la presentació dels llibres Poética del café i Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa, de l’amic savi Antoni Martí Monterde, entestat a fer-nos creure que els Cafès (sempre amb majúscula jeràrquica) són el bressol de la modernitat i de la Il·lustració.
