M’he llegit Els angles morts encara que dit així sembla -i és- en defensa pròpia. La recomanació del llibre de Borja Bagunyà, un autor que no ha fet els quaranta i ja té un repertori de recursos de gat vell i que de talent va ben servit, en venia de part d’un amic i escriptor (per aquest ordre). Vaig estar a punt de deixar la novel·la en quatre o cinc moments de desànim, potser m’he tornat una miqueta mandrós i fer camí sempre costera amunt no m’atrau com abans. He tornat però, a l’afer pendent: no com necessitat de superar una mena de repte atlètic sinó per la torrencialitat i el seu atractiu salvatge, oposat a la gràcia de modelar.
Els angles morts es una col·lecta bestial i continua de frases acabades d’encunyar i disparades con dards contra l’objectiu elegit, una aigüera de suggeriments o d’amenaces, una lectura de conclusions per a salvar al sospitós o fotre-li una dotzena de claus sobre la tapa del seu taüt, ja he dit que la torrencialitat és la millor senya d’identitat de Bagunyà.
També podria ser el seu pitjor defecte.
El sentit del món
La recerca científica i el treball acadèmic son els motius obvis dels dos personatges centrals del relat i, trobe que de cap manera és casual l’elecció dels dos oficis –metgessa i professor– que representen el que queda del perfum a socialdemocràcia, un rastre tan tènue que sembla que s’acomiaden de l’Europa del malestar benestant i l’hedonisme capciós.
En tot cas, Bagunyà invoca Georges Bataille per a defensar-se dels atarantats per la falta de sentit de l’univers, potser perquè sap que qui busca ortigues troba ortigues i qui busca flors, troba flors (si trobes roselles deixa-les tranquil·les: s’esfullen en collir-les com la flor de l’estepa).
I a la recerca de sentit –una tasca, no cal dir-ho més enllà de la dimensió humana i per això mateix imprescindible–, dedica l’autor vora cinc-centes pàgines amb els elogis de la critica estampats no en la faixeta sinó en les pàgines de cortesia i en la mateixa coberta del llibre, un costum una miqueta impúdic de les Edicions del Periscopi.
Un priapisme narratiu
La pregunta de si es o no una bona escriptura o una narrativa seductora no té lloc en aquest llibre: literalment, per manca d’espai. Tot avança a la manera dels esforços titànics sempre amenaçats d’un enderrocament sobre si mateixos.
No serà perquè l’autor no disposa d’un bon arsenal de metàfores de sabor clàssic -«el vent convertia el camp de blat en mil anemones daurades»- o d’estampació canalla, neologismes d’ extracció lumpen/urbana («la cosa masculina i heteroxunga», «escrotocèntric») i una a estones deliciosa capacitat reflexiva. També ens regala simetries quasi epifàniques: «tenia dos gats i dos divorcis i els cabells blancs com la neu».
Té tot això i més. També la capacitat de retratar personatges amb un pes compensat entre la ignomínia estètica i la simpatia més encesa o secreta. El Gerard, el nebot Olof, l’editor-talpó...
L’exhibició de talent no necessita ser exhibicionista i tampoc vull imputar-li el pecat a un autor que se la juga de veritat i busca cotes altes de creació literària, just allà on les espines del maquis més laceren la carn.
Tanmateix, no puc oblidar una trobada entre Gómez de la Serna i Josep Pla. Don Ramon li dedicà al savi de Palafrugell dues anotacions entre la lírica i la troballa surrealista, però quan anava a disparar-li la tercera gregueria, li va eixir al davant l’empordanès: «Ep, ja n’hi ha prou. Això ja no és literatura, és virtuosisme».
No podia fer altra cosa
Així que he acceptat, introduir-me, endinsar-me en el meu comentari sense saber si en naixeria una recomanació o un impuls de fugida. Són coses que passen i no m’agrada la covardia: arriba fins on creus i dis-ho.
Per altra part Bagunyà també és autor d’un parell de libres de relats: seguiré explorat en aquella direcció.
Naturalment i tractant-se del sentit de les coses (o del món) m‘he tornat a trobar amb Hermann Melville i el seu terrible fracàs com a autor professional sepultat en un treball burocràtic sense nom ni absolució. Recorde que, de xiquet, aquesta estampa de la derrota m’ impressionava més que totes les fugues suïcides juntes dels romàntics exaltats.
La galeria de retrats amb la qual l’autor il·lustra la seua llarga passejada pel món universitari és, més aviat, un fotomató sense pietat probablement necessari i higiènic, només per això Bagunyà hauria de saber, i de tota manera ho dic jo, que l’esforç no restarà improductiu.
Escriure les coses els hi dona perfil. Potser és un llibre millor del que m’havia semblat a estones.
