Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

La ingravidesa d’una passió

La història d’un amor prohibit, situada en un poble de Nova Anglaterra en un fred hivern de principis del segle XX. Un granger atrapat en un matrimoni amb una esposa difícil.

La ingravidesa  d’una passió

La ingravidesa d’una passió

Edith Wharton (Nova York, 1862 – Saint-Brice-sous-Fôret, 1937) és probablement una de les escriptores amb més obres adaptades al cinema en les últimes dècades. Començant per The Old Maid, La solterona, amb Bette Davis, el 1939, The Children, Los niños, el 1990, i per descomptat, la seua obra més celebrada i amb la qual va ser la primera dona guardonada amb el premi Pulitzer, l’any 1921, L’edat de la innocència, duta al cinema el 1993. Ethan Frome, la novel·la breu que acaba de publicar l’editorial L’Avenç en la traducció fascinant i vertiginosa de Xavier Pàmies, també va ser duta a la gran pantalla el 1993. Per tant, Edith Wharton, podríem dir, és una de les escriptores nord-americanes clàssiques més populars i celebrades entre lectors i espectadors.

Jo la vaig llegir per primera vegada amb la seua novel·la Los niños, publicada per Alba Clásica el 2005. Em va fascinar. Wharton tenia quasi setanta anys quan la va escriure, i va ser, junt amb L’edat de la innocència, un dels seus grans èxits. Aquella travessia a sobre d’un vaixell que esdevé metàfora de la vida i escenari de la novel·la i on es capgira el destí d’un home que entra en la maduresa em va captivar. És una història plena de girs imprevisibles i moments intensos, una temàtica que quasi diríem va obsessionar l’autora.

Feia anys que no llegia res d’Edith Wharton, però fa un parell de dies vaig veure la coberta d’aquest llibre i em vaig quedar glaçada. Mireu-la i m’entendreu. Vaig esbrinar una mica sobre l’argument i vaig sentir una fiblada al cor: aquesta era la novel·la que desitjava llegir just en eixe moment. Una novel·la breu –cada dia m’agraden més les novel·les breus, gairebé relats llarg, tan arrodonides que multipliquen en intensitat i bellesa la seua extensió –Natalia Ginzburg en va escriure unes quantes inoblidables.

Ethan Frome, el nom que dona títol a aquesta novel·la, és també el nom del protagonista de la història, junt amb Mattie (Matt), la cosina de Zenobia (Zeena), la dona d’Ethan. Tots tres conformen un triangle humà al voltant del qual creix el relat, sempre a l’ombra d’Starkfiel, un poble de Nova Anglaterra on els hiverns congelen els pensaments, però no els sentiments. La duresa de la vida al poble és una prova per a tots els seus habitants. Les poques diversions que tenen són els balls que organitza la parròquia i llançar-se amb trineu per les baixades que duen al bosc, no exemptes de certs perills, arbres centenaris que cal franquejar.

Ethan Frome és una novel·la tràgica, brillantment construïda, on la delicadesa dels gestos i la profunditat dels sentiments contrasten o s’harmonitzen, segons el moment, amb el rigor i la força de la natura. L’hivern d’ Starkfield no té compassió, però la primavera és una alenada tan esperançadora que en pocs altres llocs pot covar tanta energia i emoció. La tensió del relat es forja al voltant de les emocions reprimides de l’Ethan i la Matt.

Al llarg d’un any tots dos han compartit moments, passejades, escenes quotidianes...S’estimen en secret i en silenci, ningú dels dos en parla i ho celebren en la intimitat més recòndita: la del seu pensament. L’amor creix desbocat i contrariat. L’Ethan està arruïnat, viu en una llar trista i sòbria i es deu a la Zeena, una dona hipocondríaca, agra i grisa que no té un altra raó de viure que amargar l’existència del seu marit.

El seu matrimoni va ser atzarós: després que la Zeena cuidés de la mare de l’Ethan, ell es va veure obligat moralment a acollir-la a sa casa. No és una amor net, no hi ha alegria. Ell ja fa temps que la va perdre, va renunciar als seus somnis de científic per tornar al poble i tenir cura dels pares i d’una serraria que no dona ni un gallet. L’Ethan no troba motivació alguna per a treballar la terra, no és el que volia per a la seua vida. Ell hauria desitjat fugir d’aquest poble que el consumeix en vida.

Ethan Frome és una novel·la peculiar, va precedida d’una nota introductòria i arrodonida amb un epíleg, una estructura curiosa per a una novel·la tan breu. En realitat és un recurs literari de la narradora que, suposadament arribada de fora, escolta la història de l’Ethan i la Matt en boca d’una veïna de la família i posteriorment ens la conta. Tota aquesta estratagema li dóna més misteri i emoció al relat: sabem que alguna cosa tràgica passarà... Ens ho han mig anunciat, i a mesura que hi avancem, la tensió ens condueix cap al clímax.

Edith Wharton juga amb els lectors de manera magistral. Quasi com una llegenda, una història prohibida i contada en veu baixa, percebem una desgràcia. Allò que no es volia contar. Amb delicadesa i parsimònia, l’autora dilata el relat en cada detall, amb escenes lentes però intenses, incrustant secrets i mentides que anuncien una catàstrofe imminent. No en va se n’han fet bones pel·lícules, de les seues novel·les.

El poble, l’escenari de la història, és el gran protagonista secundari. Amb absoluta economia de mitjans, i quatre personatges clau, Wharton retrata la duresa de la vida al bell mig del camp de Nova Anglaterra: la desgràcia d’haver nascut en un lloc com aquest, la impossibilitat d’eixir-ne, el destí de ser-hi soterrat. «Si deixéssim d’intentar ser feliços ens ho passaríem força bé», ens diu Edith Wharton.

Les ambicions i els somnis d’Ethan es fan diminuts cada vegada que passa a prop del cementiri on estan soterrats els altres Frome que el van precedir: les làpides com a símbol i destí. La ironia del destí. La vida amaga perversitats a manta, i una d’elles és el deure familiar i la responsabilitat moral de carregar fins al final amb algú que vam voler estimar un dia però que amb el temps esdevé infernal.

Tanmateix, l’amor vertader no demana permís, i l’eros irromp poderós i aixeca barreres i inunda els pensaments d’Edith i Matt en una línia recta i ferma. La mateixa que tots dos seguiran fins a estavellar-se contra el seu propi destí.

Más en Posdata

Compartir el artículo

stats