La profecia no era massa difícil de formular: l’exposició «Visca Berlanga! Una història de cine», exhibida al MuVIM des del 4 de març fins al 19 de setembre, anava a ser particularment visitada per gent «major» i «molt major». I, a diferència d’altres ocasions, alguns sectors de població d’edat inferior, és a dir, els altres públics habituals del nostre museu, no s’anaven a sentir tant interpel·lats pel muntatge expositiu. Luis García-Berlanga Martí té aquest «problema» en el centenari del seu naixement, i, com ell i amb o sense commemoracions institucionals, qualsevol dels clàssics. M’explique:
Tinc prop de seixanta anys i, per això, sóc membre d’una generació educada -també al marge del sistema d’ensenyança- en la reverència cap als clàssics de tota matèria creativa. En l’acostament als clàssics. En la voluntat d’acudir als clàssics per tal de construir els esquelets de les nostres opinions. Provinc d’un temps respectuós -suficientment- amb les herències i amb les canes capilars. M’adscric a un paradigma mental poblat pels «grans noms» de la cultura d’elit. En la literatura, en la música, en la pintura i l’escultura, en l’arquitectura, en el cinema...
He viscut -com tanta altra gent- guaitant de gairó els noms mítics. Guaitant i gaudint la plèiade de creadors definits com a imprescindibles. He viscut, igualment, la devoció pels clàssics «moderns», elevats al Panteó per un determinat consens. Elevats al Panteó i, per això, tornats també a revisar inexcusablement.
Però les coses han canviat molt quan de clàssics es tracta. Què signifiquen aquests, veritablement, per a les generacions més joves? Quina atenció poden rebre’n en el si d’aquest magma comunicatiu, brillant i efimeríssim, que envolta dolçament i dóna tota mena de plaers amb caducitat programada? Els jovenets, ¿quina mirada poden dedicar als clàssics en mig d’aquesta voràgine, lluenta i accelerada, que anega i satisfà? El tuit ha matat -o ferit- tantes coses!
Aquestes preguntes ens les podem dirigir, igualment, a nosaltres, els majors en diferent grau, també subjectes a l’onada de la liquiditat extrema. Quant de temps dediquem a les diverses versions, atresorades durant anys, de les simfonies o òperes que van omplir la nostra adolescència i joventut? Quants anys fa que no hem llegit pàgines que abans solcàvem amb deler i insistència? Quantes pel·lícules clàssiques dormen a casa nostra, «sacrificades» en l’altar omnipresent de les sèries de les plataformes digitals, o del visionat de productes d’internet que el temps demostrarà -sense dubte- com a molt prescindibles? No parle del temps d’evasió, pura i dura, que tradicionalment hem gaudit i que ha d’acompanyar-nos sempre, sinó de la descompensació cap a la banalitat descarnada que se’ns ha fet present. El mea culpa per tot això -pel progressiu sotmetiment a una determinada espiral de pràctiques- pot ser enlluernador quan ens decidim a fer-lo públic.
Sí, amigues i amics: Berlanga, el clàssic, no forma part de la vida de massa persones que ara voten i consumeixen. Una pena: en el MuVIM no reivindiquem tot Berlanga -no arribem a tant- però, en la mesura de les nostres humils possibilitats, fem el possible perquè una bona part de l’obra de Berlanga niue en la consciència de gent que no ha vist mai cap de les seues pel·lícules. Que, dissortadament, no ha pogut assaborir l’acidesa de Plácido ni ha interioritzat l’al·legat polièdric d’El verdugo. O que ho va fer massa anys enrere.
És una lamentable obvietat que militants de l’abolició de la pena de mort no saben, en mig d’aquest món tan trumpista, que allà pel 1963, Berlanga -amb el concurs genial del guionista Rafael Azcona- va bastir una arma poderosa i intel·ligent contra l’homicidi legal i contra les constriccions a la lliure determinació personal. Aquests militants actuals contra la pena de mort ignoren que, fa quasi seixanta anys, un director de cinema valencià va dir de manera magistral allò que ells proclamen amb consignes potser poc elaborades. És com si sempre haguérem d’estar condemnats a descobrir mediterrànies.
El repte de posar Berlanga en l’agenda mental de qui conduirà la societat en el futur és enorme. És el mateix repte de reivindicar -en un context molt volàtil- tantes i tantes produccions culturals, senyeres, que corren el risc d’esmunyir-se-nos com aigua en cistella. A València, a la península, a Europa, a tot Occident: salvem Berlanga -o una bona part- i, amb ell, posem el focus sobre tants i tants productes culturals que seguim necessitant.
