Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El camí de la vida fa pujada

Un relat commovedor signat per un premi Pulitzer que pot llegir-se com una novel·la d’aprenentatge o com una història apassionadament sincera.

El camí de la vida fa pujada

El camí de la vida fa pujada

Vaig començar a llegir El bar de las grandes esperanzas per consell d’un amic, Lluis, que és un lector de la variant il·limitada: que s’especialitzen els doctors que tracten amb la mortalitat que és un enemic amb moltes subvencions no sol·licitades.

L’entrada en la novel·la (editada en Duomo, editorial de Milano, un altre dia toque el tema) em resultà una mica aspra i rovellada a causa de múltiples ocupacions. En lliurar-me de la condició de cagaoficis, vaig poder retrobar-me amb la lectura dedicada, ampla com un estuari o el portal d’una església. I va fluir com es mereix el text, un text simpàtic, emotiu, ben lubricat. Un relat real, unes memòries sense ficció sobre els primers vint-i-cinc anys de vida de l’autor

Un altre sequaç de Dickens

Les memòries de tota mena, la literatura més o menys testimonial, si l’adjectiu no sonara a guitarreta i cristianisme de base, es molt més freqüent en el món anglo-saxó que en el nostre ja que ells encara no ha desenvolupat la nostra habilitat sinuosa per a mentir-li al confessor i marcar-se com a límit un sentit del ridícul més gran que el cuiro estès d’un bou. Que s’espellen els altres

J.R. Moheringer, que es la curiosa firma de l’autor, es un altre novel·lista en l’estela de Dickens tot i que això no resulte més aclaridor i concret que dir d’un autor en castellà que és molt cervantí. Però aquí estan les coses de Dickens: en primer lloc les esperances, és clar, la probable trobada decisiva de models adults dignes d’imitació (o d’advertència), la lluita per la vida i per deixar enrere una misèria més o menys severa, la compassió sempre. L’anhel d’èxit.

He dit novel·la i he dit bé. Es una novel·la on tot és veritat. I no és gens avorrida.

Coses de Moehringer

El relat real ha tornat a la nostra Península en forma de moda (Javier Cercas n’és un bon especialista en castellà) però ja fa segles que nosaltres produírem, alguns mestres del gènere en forma de cronistas de Indias: Cabeza de Vaca, Bernal Díaz del Castillo...

El bar –els homes del bar més concretament– són els pares substituts de l’autor en la seua obra fundacional, iniciàtica, a la qual solen estacar-li el seu nom en alemany (bildungsroman), potser una necessitat literària universal.

Com que el divorci té una llarga tradició americana i no pagar la pensió encara no és o no era un delicte federal, molts xiquets es crien sense pare quan el pare fa l’espàntà de Curro Romero.

Les dones tenen en aquest relat una consistència i un valor fora mida. El homes del bar –que és la cosa mes pareguda que l’autor troba com a figura paterna– tenen una aire de gabinet de curiositats, de fauna de les fondàries. El bar també es un confessionari i abans de fer la descoberta que li revelà un vell capellà a André Malraux («no n’hi ha grans homes i la gent és més desgraciada del que imaginem»), per la història de Moehringer circulen, amb moments de rauxa feliç i descomunal xal·lera, una estona o en llargues tirades, personatges fascinants: un policia aquàtic, un advocat poeta, un senyor amb la veu del Oso Yogui i alguns militants del surrealisme com el borratxot que li pregunta a l’autor: com és possible que una xica amb un parell de mamelles com les seues sàpiga tant de peixos?.

El bar de las grandes esperanzas és un retorn a la pàtria, a la pàtria dels que no tinguérem pare i acabàrem per trobar la nostra Ítaca en la barra del bar. Sempre en la barra, que és on passen les coses, les taules estan fetes per als casats.

The New York Times

No voldria espoliar l’argument però cal dir que el personatge central es planteja –espentat per una mare i dos llibrers, que també són com una mare– estudiar en Yale i treballar el TNYT. I travessa victoriós les dues metes, un altre element de la cosmovisió dickensiana: la lluita per les il·lusions, la constància en els projectes...

De tota manera Yale li resulta més accessible que el diari. Al remat, l’educació en els països rics té un correctiu a les arrogàncies dels poderosos: la beca.

El diari somniat serà molt més corretjós i aspre que Yale. L’autor no malparla de TNYT, seria un ingrat, però sí deixa per a curiosos enardits i ofesos, en forma de camins fitats per pedretes, algunes pistes sobre la decadència de la premsa escrita i la venda de la primogenitura moral dels grans periòdics per un plat de lentilles (amb molt bona guarnició).

Algú trobarà excessiu esperar d’un relat que faça, en unes poques pàgines, el dibuix d’uns processos que han merescut sòlids anàlisis de sociòlegs i catedràtics. Doncs aquí tenen, vives i espellades, les vísceres de la premsa i la política liberals mostrades per una criatura, quan la criatura ja s’ha fet gran, és una bildungsroman amb trampa.

Per altra banda Moheringer és autor d’unes biografies insòlites: la d’Agassi, el tenista, i la del lladre més audaç dels EUA: Sutton.

Compartir el artículo

stats