Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

CAIXA D’EINES

L’aprenent

Una temporada que vaig residir als Estats Units, al diari local, The Providence Journal, hi havia una variada secció publicitària de handymen. Els anuncis em van fer gràcia fins que en vaig necessitar un. Un handyman, vull dir. No va ser fàcil trobar-ne cap amb hores lliures i bon preu perquè la demanda en superava, de molt, l’oferta. Al barri on jo residia, ple d’estudiants i professors universitaris, ningú no sabia, almenys entre els coneguts, arreglar una aixeta ni la calefacció, imprescindible en aquell hivern inclement, ni potser canviar una simple bombeta de la llum, tothom capficat en vaporoses cabòries postmaterials. Per això mateix, els handymen tenien un gran nínxol de mercat entre la massa crítica que constituíem nosaltres, els inútils manuals.

Potser per aquella experiència ja llunyana, ara admire encara més els handymen de proximitat -els manetes?-, capaços de penjar un quadre i deixar-lo ben centrat i aplomat sobre el mur que tu prèviament has triat, arreglar un endoll elèctric o canviar un llum de lloc sense arrancar mig sostre, com em va ocórrer a mi mateix fa uns mesos. Com els negres literaris o els correctors editorials, els nostres manetes són imprescindibles. Sense ells, moltes cases caurien literalment a trossos.

Cisco i el seu nebot són una parella professional que, de tant en tant, venen a fer les reformes que imposa l’erosió del temps a casa i el veïnat. Fa uns dies, van canviar unes lloses de la terrassa que ballaven, i corregiren la corresponent però imperceptible rostària que impedirà que l’aigua hi dorma com fins ara. En el mateix viatge, van arreglar un tros de la mitgera, que havia patit una petita solsida, l’eixida de fums de la cuina i van reomplir les juntes d’un finestral per on es filtrava la pluja de llevant. Pura artesania de mans beneïdes que encarna la figura de L’artesà a qui Richard Sennet va dedicar un llibre just i clarivident.

Sempre m’ha cridat l’atenció que els manetes de la terra treballen en veu alta, com explicant a l’ajudant les decisions que prenen i les accions que executen. És un diàleg jeràrquic, com l’educació autèntica, en què l’oficial transmet la saviesa contrastada a l’ajudant. De fet, rarament es contesten, llevat que hagen d’alertar-se sobre algun detall fonamental. La relació entre ells, lingüística i gestual, transmet un univers d’habilitats que, potser sense ser-ne conscients, té molts valors afegits. Una saviesa tranquil·la que concentra aquella dita segons la qual «fent i desfent es fa mestre l’aprenent». L’antítesi absoluta, pense entre mi, de l’ensenyança virtual que la pandèmia ha disparat, dels tutorials freds de les xarxes i les classes audiovisuals que els tecnòfils ens volen vendre com la darrera paraula.

Compartir el artículo

stats