Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Articontes

L’etern femení

L’etern          femení

L’etern femení

Què mira aquest home? Porta una bona estona davant de mi, despullant-me amb la mirada. Puc sentir la seua mirada apegalosa en la meua cara, en els meus pits, en el meu sexe, aquella zona vetlada per la mà del pintor. Em mira com una obra d’art o com una dona nua? Aquesta és la qüestió. És una mirada d’entès en art o una mirada de voyeur? No cal dir que en qualsevol cas em trobe incòmoda. Oh, no! No soc gens pudorosa, gens rosegaaltars, ni molt menys pense que hi haja res de pecaminós i immoral en posar nua. Senzillament, em molesta que no hi haja homes nus com jo. Tombats, recolzats sobre un braç, mirant l’espectador amb un rostre expressiu d’alguna cosa. Per què nosaltres sí i ells no? Per què no hi ha majos nus? I si n’hi hagueren, aquesta mena d’homes que m’escruten amb la mirada s’aturarien davant d’ells? Si en lloc de ser jo, una model anònima, de la qual ningú no sap el nom, estiguera Tadzio, l’amor inconfés de Thomas Mann, què passaria? De segur que la gent murmuraria. La gent malparlaria. Aquesta és la veritat. El cos de la dona es pot exhibir, es pot mostrar com un objecte. El de l’home cal fer-ho d’una altra manera, en alguna gesta heroica. Els herois sempre van nus a fer les grans proeses. Paul Cézanne va pintar L’etern femení, on una dona s’exhibeix nua i eixarrancada al davant d’un conjunt d’homes poderosos, un bisbe, militars, homes d’etiqueta, i fou un escàndol. La societat podia permetre els nus de Bouguereau, o els de Cabanel, dones nues surant sobre les ones del mar, però no una escena així de voyeurisme comunal. Què miren aquells homes vestits amb barret de copa? De què s’extasien? Cézanne sols va vendre un quadre en vida, va ser un fracassat colossal. Però tenia pebrots, l’home. Em pregunte si aquest que em mira en té, de pebrots. O si és dels que mira i després corre a refugiar-se a casa. Diria que és un d’ells. De la galeria d’homes que miren, d’aquella mena d’homes que va retractar Cézanne, extasiats al davant d’allò que ells anomenen l’etern femení. Des de fa setmanes que no me’l lleve de damunt, literalment, aquest home. Ve i es queda mirant-me durant minuts, fins que se’n va sense aturar-se davant de cap altre quadre. En el fons em fa por i m’agradaria que mirara a una altra. Encara que sols fos per dissimular una mica. No voldria protagonitzar cap escena més. Ja en tinc prou així.

Compartir el artículo

stats