Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

La lucidesa de Tomàs Llorens

[Pel seu interés reproduïm el text que Gustau Muñoz dedica en el seu últim llibre ‘Espill d’un temps’ (Vincle Editorial, 2021) a Tomàs Llorens, l’intel·lectual valencià que fa falta el passat 10 de juny]

La lucidesa de Tomàs Llorens

La lucidesa de Tomàs Llorens

Tinc davant el llibre de Tomàs Llorens sobre l’Equip Crònica, que havia perdut de vista -s’havia «despistat» en un dels racons de la meua biblioteca- i he retrobat aquests dies. Es va publicar el 1972 a l’editorial de Gustau Gili. Darrerament he tornat als Crònica, a la seua història, al seu treball, a la seua implicació política -molt directa als anys 70 en el cas de Solbes al PCPV, amb la proximitat també de Manolo Valdés-, arran d’una col·laboració -recollida en aquest mateix llibre- en el Catàleg per a l’exposició de l’IVAM (Equip Crònica, mirant-se en l’espill de l’Avantguarda), de la qual n’ha estat comissària Teresa Millet, que hom ha volgut organitzar en coincidència amb la gran exposició de Léger (Fernand Léger i la vida moderna) que es va poder veure a l’IVAM. A partir de la idea que l’Equip Crònica va mantenir una relació estreta amb Léger i també amb Dubuffet (del qual se va fer així mateix una gran exposició), amb coincidències, manlleus i un diàleg persistent, l’exposició recuperava documents, obres, testimonis gràfics dels anys setanta, i era molt il·lustrativa. L’obra dels Crònica exerceix sempre un magnetisme estrany. Darrere hi ha idees, moltes idees, però en la factura efectiva, en la realització de les peces -quadres, cartells, obra gràfica, escultures, els anomenats múltiples- s’hi projecta una potència estètica de primer ordre, que capta la imaginació: la seducció de l’art. Que transcendeix les idees inicials o la intenció mateixa dels artistes.

La lucidesa de Tomàs Llorens

Tomàs Llorens va acompanyar com a teòric els Crònica en la seua evolució entre 1964 i 1981. Però em deixa parat el començament del llibre, probablement la primera aproximació, la primera monografia, sobre l’Equip Crònica que explica moltes coses dels seues inicis i la seua primera època. Em deixa parat, sí, el primer paràgraf, sota l’encapçalament «València 1964» per la claredat, la concisió i la penetració. Descriu la València de llavors en aquests termes:

«Capital comercial d’un país que ha estat fonamentalment agrari, d’una agricultura especialitzada, amb tendència al monocultiu (sotmesa, per consegüent, a prolongades depressions econòmiques separades per períodes breus d’eufòria), regida per una elit pseudo-burgesa, mediatitzada per l’administració estatal espanyola i que arrossega des de fa segles el problema larvat d’una nacionalitat dubitant i indefinida, València ha estat al llarg del segle actual una ciutat relativament populosa, en la qual el baix nivell cultural s’alia amb una propensió vers el consum de productes artístics ‘de masses’, servit en gran part per un sector artesanal o artístic-local relativament nombrós; una ciutat, pel que fa a les arts plàstiques, marginada dels grans corrents europeus. Especialment després del 1939, l’aïllament en què s’enfonsà tot el territori de l’Estat espanyol estengué sobre València amb un cobertor de la més negra nit cultural».

La frase és exacta: «un cobertor de la més negra nit cultural»... La claredat d’idees de qui és l’autor intel·lectual del projecte de l’IVAM -i que manté la mateixa lucidesa fins avui- m’admira. Malgrat les vicissituds, malgrat els imponderables i la polèmica localista, Tomàs Llorens va poder desplegar -gràcies al conseller Ciprià Ciscar- un programa coherent, va plantejar un projecte ambiciós que es va fer realitat. Una cosa bastant insòlita, en realitat. En aquestes breus línies es troba la base d’un diagnòstic, i se’n deriva tot seguit el que calia fer per esmenar una trajectòria poc reeixida.

Al llarg d’aquest llibre del 1972 desplega una anàlisi penetrant i convincent de l’estètica dels Crònica i concretament la idea que la seua obra respon a una «lògica d’inversió de l’avantguarda», en el sentit que els intel·lectuals-profetes de les «avantguardes artístiques del segle XX» pretenien «transvasar a les masses» pautes ètiques alt-burgeses però en la pràctica, en la realitat de les coercions fàctiques, fornien una mena de consolació per a iniciats. Els Crònica, en canvi, proposen la inversió d’aquesta deriva. A través de la descontextualització de les imatges simbòliques de l’alta cultura i de la cultura de masses, el que proposen en el fons és «la constitució d’una consciència social distintiva». Una anàlisi brillant, aquesta de Tomàs Llorens, amb un regust marxista de la millor qualitat. Singular, en tot cas, el punt d’arrencada, que després de caracteritzar a grans trets la realitat històrica i social valenciana, descrivia en els termes següents l’ambient artístic valencià de la llarga postguerra:

«El procés d’assimilació de les avantguardes artístiques europees s’esdevingué, farcit d’anacronismes, malentesos i dubtes al llarg dels anys 50, i va desembocar, en torn al 1960 (en una situació caracteritzada per l’existència d’un bon nombre d’artistes joves -eixits en la major part de l’Escola de Belles Arts-, la inexistència de mercat artístic -tret, en petites proporcions, per a una producció paisatgística amb difusió estrictament local- i l’hostilitat dels responsables de la vida pública -autoritats municipals i provincials, premsa periòdica, representants de la vida acadèmica- envers tot l’art modern en bloc), en una remarcable explosió de pintura no figurativa, amb predomini de l’informalisme matèric».

Fóra difícil circumscriure millor l’entorn social i cultural d’on varen sorgir els Crònica. I les pàgines que segueixen -informades, competents- reblen una interpretació absolutament imprescindible de la seua significació i inserció, més enllà dels seus orígens, en el panorama artístic internacional. Els Crònica tenien l’estudi al carrer Túria de València, però es varen projectar molt lluny. Perquè conjuminaven destresa tècnica i idees fortes, informació sedimentada i una gran imaginació.

Tomàs Llorens té una obra dispersa en llibres descatalogats, en articles de revista, textos de catàlegs i papers ocasionals (com ara la Introducció -escassament divulgada- al Catàleg de la Setmana Cultural Catalana de Berlín de l’any 1977), que és d’una gran qualitat. Convindria recollir-la en llibres accessibles, ordenar-la i editar-la de manera adequada. Pense que una operació editorial d’aquest caire faria emergir la imatge més completa i justa d’un dels intel·lectuals valencians de més vàlua de la segona meitat del segle XX. Aquest tipus d’operació, del tot legítima, s’ha dut a terme moltes vegades a Alemanya, pose per cas, on és tota una tradició l’edició de Gesammelte Schriften, molt útils perquè eviten la dispersió i l’oblit d’alguns autors importants.

És així com s’ha anat editant -per l’editorial Suhrkamp- l’obra d’autors com Leo Löwenthal, Walter Benjamin o Siegfried Kracauer, per posar tan sols alguns exemples. Una manera d’estructurar una cultura. De donar-li cos i projecció. D’evitar-ne la dissolució i la pèrdua. Tomàs Llorens no desentonaria gaire en aquesta seqüència. Però nosaltres mateixos ens limitem. En l’entorn català hi ha hagut uns quants historiadors i crítics de l’art de primer nivell, en les dècades recents: Arnau Puig, Alexandre Cirici, J.V. Yvars, Tomàs Llorens. No costaria gens trobar-hi denominadors comuns.

Compartir el artículo

stats