Vaig llegir Una altra vida, encara de Theodor Kallifatides (Molaoi, el Peloponès, Grècia, 1938) durant la primavera del confinament i em va reconfortar com poques altres coses en aquelles circumstàncies. Recorde que el llegia amb deler i certa pena: un llibre tan breu i jo que no volia que s’acabara... Per sort, als pocs mesos va arribar la traducció d’un altre llibre seu, Mares i fills, i de nou en vaig quedar embadalida. Més tard, quan a penes feia un any que l’havia descobert, vaig tornar a Kallifatides per llegir el seu tercer relat autobiogràfic: El passat no és un somni. En poc de temps (gràcies a Galàxia Gutenberg i a les traduccions magnífics del grec modern de Montserrat Camps) l’autor greco-suec s’ha convertit en algú pròxim per a mi, com de la família.
Descoratjat pel seu propi país, on «no hi havia res per a ell» tal com li deia son pare, aquella Grècia immersa en les turbulències prèvies a la dictadura dels coronels, el jove Theodor va emigrar a Suècia, on altres grecs ja havien provat sort. El gran viatge havia començat, era 1964, i amb 25 anys, una maleta de cartró, tres mudes, dos llibres: Kavafis i Seferis, i algunes corones sueques, Kallifatides deixava enrere els pares, el poble (Molaoi), Atenes, els amics del teatre i els primers amors. Una volta en terreny estrany i desconegut, Kallifatides va aprendre suec llegint La senyoreta Júlia de Strindberg, sense diccionari suec-grec, i amb una rapidesa insòlita, en qüestió de mesos (a molts els calen anys d’acadèmies, estades a l’estranger, tutorials i altres pràctiques inimaginables per aprendre anglés, i ni així...). Però no només això, sinó que va estudiar Filosofia a la Universitat, on a més va aprendre anglès i alemany, i aviat va fer -ne, del suec, la seua llengua literària.
Ara bé, calia coratge i constància perquè el camí no era planer. Ni de bon tros. Va començar a treballar com a ajudant de cuina i enganyava els pares: «els escrivia que tot anava bé. No era veritat ni de bon tros. Havia perdut vint quilos, em queien els cabells, gairebé cada dia tenia mal de cap, a més d’un pes a l’estómac». Va fer mil feines de subsistència i va estudiar molt, es va esforçar. Tanmateix, tot va anar molt ràpid: va començar a treballar de professor, va conèixer la Gunilla (encara avui la seua parella) i, arran del cop d’estat a Grècia, li van publicar un article al diari. Només havien passat tres anys. Al cap de tres anys més, arribà el seu primer èxit literari.
Tot això, que formarà part de l’etapa adulta i més extensa de la seua vida, transcorre en El passat no és un somni a una velocitat trepidant, en contrast amb el deteniment i la cadència amb què narra la infantesa i la joventut gregues. I el mateix Kallifatides ho explica: «Només hi trobo una resposta: que anava tan ràpid com ho escric, que aquells anys van passar així de de pressa. Com si corregués. I realment corria».
Si bé els tres llibres autobiogràfics esmentats de Kallifatides evoquen el passat des del present intens i immediat, El passat no és un somni podria ser la novel·la de la seua vida, sobretot pel magnetisme narratiu amb què desgrana el pas dels anys, dibuixats com una trama novel·lesca on les persones que entren i ixen de la seua vida van teixint destins, embolcallats d’anècdotes, tensions, vicissituds, guanys i pèrdues, contat sense llanguiment ni sentimentalisme.
Ocorre de vegades que certes vides són una bona novel·la si se sap contar-les, i Kallifatides excel·leix en transmetre autenticitat i humanitat en l’escriptura memorialista. És difícil classificar aquests darrers llibres seus escrits en grec, tampoc no cal, són llibres de memòries que conten viatges, desplaçaments, històries familiars, relacions, conflictes d’identitat, però també són reflexions profundes i iròniques, auto-examen, balanç. Són tan inclassificables com bells, sorprenents i savis. En ells hi ha humilitat, gestos sincers i petites lliçons, però també dolor i humiliació (l’odi i el genocidi perpetrat pels turcs envers els grecs, l’ocupació de l’illa pels alemanys, la persecució dels comunistes, la dictadura militar) però la ràbia i la frustració, que van amargar la vida de tants grecs, es transforma de la mà i el verb de Kallifatides en reconstrucció i resiliència. El contrari hauria estat morir en vida.
La literatura autobiogràfica de Kallifatides està escrita en un to proper, humà, divertit, lluny de tota impostura, banyat d’un humor intel·ligent, imprevisible de vegades: és capaç de fer broma d’ell mateix i dels seus, prendre’n distància i parlar dels records més íntims i dolorosos com si estigués parlant d’un cosí llunyà o contant una història a la vora d’un foc al camp. Sense llagrimeta ni judicis ecumènics, lluny de retrets i menyspreus, foragitant el sentimentalisme però arrelat als sentiments i a les emocions, tot això està en la seua literatura.
L’amistat, la família, el poble, el descobriment de l’amor i del sexe, la humilitat i la pobresa en la dignitat -«sense dignitat fins i tot la mel és amarga»- afloren en El passat no és un somni, i de nou el llibre és un altre cant a la humanitat, persona a persona, per sobre d’ideologies i nacionalitats, però sense amagar ni la seua ideologia ni les seues nacionalitats: la de naixement, grega, i la d’adopció, sueca. Als vuitanta anys i escaig Kallifatides capgira la dita i en comptes d’escriure «mentre hi ha vida hi ha esperança» ens recorda que «mentre hi ha esperança hi ha vida». Ell sap de què parla: és l’esperança de començar una vida nova, de fer-se un lloc lluny de casa, de ser algú altre, de canviar, de doblegar-se i no perdre-s’hi, de no sucumbir...
De vegades un relat personal retrata amb més força que qualsevol altra obra especialitzada la història d’un país. D’igual manera que en Lèxic familiar la ferida d’Itàlia respirava en boca de Natalia Ginzburg, el dolor i el desassossec del poble grec parla a través dels Kallifatides en Una altra vida, encara, en Mares i fills i, sobretot en El passat no és un somni.
Després de quaranta anys vivint i escrivint en suec –notablement novel·les de gènere policíac– i una dècada militaritzada durant la qual ni tan sols pogué viatjar al seu país, va ser precisament el sotrac que va sentir en tornar a Grècia en plena crisi posterior al 2008 i observar la desolació que afligia els grecs, immersos en una nova pobresa «que els ha dut a perdre la dignitat», allò que va traure Theodor Kallifatides del silenci en què s’havia instal·lat darrerament i va fer que tornés a escriure, i en grec!, després de dècades sense expressar-se en la seua llengua.
Llavors va escriure Una altra vida, encara, una obra inclassificable, un petit assaig de prosa nua i vibrant, envoltat d’una humanitat igual de poderosa com fràgil. Una reacció i una escriptura reveladora i bella en la ràbia i el dolor contra l’escenari d’un país arrasat. Aquella batzegada, paradoxalment, el va tornar a la vida, a l’escriptura, a reconciliar-se amb el passat, amb una identitat confusa i sacsejada, amb el pas del temps, amb la bellesa i amb la vellesa.
Els llibres de Kallifatides traspuen el relat de l’emigrant per a qui, com ell diu, «la vida sempre està en un altre lloc». Durant molts anys, l’autor, com tants altres grecs, viatjava a Grècia amb l’esperança de trobar-hi no se sap ben bé què: «any rere any volaven d’anada i tornada, incapaços de romandre en el present o de regressar al passat. Jo era un d’ells».
Quan lliges les reflexions de Kallifatides sobre el seu país, entens que l’amor per una terra pot dur-nos sovint a la confusió, a la necessitat de cridar i denunciar. A tot, excepte a la indiferència o a la lleialtat cega. Llibres com Mares i fills (que sota l’aparença d’un dietari escrit al llarg d’una visita rutinària d’un fill a una mare, traça una ruta de reconciliació amb el passat i la identitat: la llengua, el germà, el pare, la mare i la infantesa) i El passat no és un somni fan palès que sentir i ser és un binomi complex, ple de dolor i contradiccions.
Traduït magníficament per Montserrat Camps, Theodor Kallifatides embriaga amb el seu to, la franquesa del seu pensament i la senzillesa del seu esperit, amb l’honestedat amb què confessa confusions, records, enyors i incerteses i, sobretot, amb un sentit de l’humor subtil que embolcalla el dolor. «Me’n vaig anar de Grècia deixant darrere moltes persones. Amb el temps en quedaven cada vegada menys», diu Kallifatides. No és fàcil anar-se’n, tornar-hi encara ho és menys.
Els darrers anys Kallifatides ha anat tornant al seu passat grec, a un replec de vida i d’esperança. «La pàtria és la pàtria i l’estranger és l’estranger, però de vegades la pàtria es torna estranger i l’estranger es torna pàtria», li va dir un dia la senyora Georgia. «Jo he escrit dues mil pàgines per dir el mateix»...
