Fa unes setmanes Gustau Muñoz anunciava la publicació del seu nou llibre a l’editorial Vincle, així que de seguida vaig anar a buscar-lo. He estat uns dies caminant pel seu Espill d’un temps, un passeig per les idees i les preocupacions a les que més s’hi ha dedicat l’autor al llarg dels anys, centrat i reduït a un sol concepte: la cultura, en el sentit que també l’entenia Pedrolo: en totes les formes de manifestació d’una comunitat.
Un llibre que va de Gerald Brenan fins a Joan Francesc Mira i que reflexiona sobre diversos aspectes com la superioritat moral de les minories oprimides o el dèficit de biografies en la literatura catalana i on no hi falta la descripció d’una galeria de valencianòfils al món. Un apartat especial mereix la secció «Abecedari de contemporanis», una ordenació alfabètica de les persones amb qui l’autor ha mantingut, al llarg del temps, una relació de complicitat i admiració. Fa uns anys Marta Pessarrodona va fer una cosa semblant amb Fauna, una col·lecció de retrats de personatges amb qui la unien una sèrie d’afinitats. Ella, que refuig de la idea d’escriure la seua pròpia biografia perquè per un poeta la seua vida ja hi és als seus versos, va fer el mateix que Muñoz: una forma modesta d’acostar-se a un intent de biografia involuntària, perquè la millor manera de conèixer algú és veure qui són els seus i amb qui s’ajunta, tant per bé com per mal.
Un punt i a part és el capítol «Ciutats vistes». Per mi, les pàgines més altes del llibre, no d’estranyar en algú que mira les ciutats amb els ulls posats amb Benjamin, Kracauer i Traverso. A propòsit d’una viatge a Leizpig, Muñoz fa unes reflexions sobre la ciutat i la participació del turista (o ciutadà) davant les aglomeracions urbanes. Ciutats literàries, ciutats símbol, d’Atenes a Nova York o totes dues coses alhora, com la metròpoli americana. Virginia Woolf va reflexionar sobre la memòria literària de les ciutats argumentant que el grau d’interès que ens pot provocar un lloc concret no ve determinat pel temps que un escriptor va passar-hi allí, sinó que els llocs que realment ens interessen són aquells que a través de les seues obres els escriptors han sabut reconstruir-los de manera que reposen per sempre en la nostra memòria.
Al llibre es deté en l’exemple de Nova York i en les infinites pàgines que autors com Djuna Barnes o Paul Morand han escrit sobre ella. Muñoz recorda una anècdota memorable de Josep Pla, quan a principis dels anys cinquanta va viatjar a la gran ciutat. Meravellat per l’espectacle d’electricitat nocturna de Manhattan, va preguntar sorprès al seu guia: «Escolte, i tot això, qui ho paga?».
