Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Articontes

Sine querella

Sine querella

Sine querella

Vinc de rebre una mala notícia. Es veu molt bé en la meua cara. El meu nuvi m’anuncia que està eixint amb una bona amiga meua. Que ho sent molt, però que la distància... Ja saps, diu. M’ho explica en un WhatsApp de veu. Ni tan sols ha gosat escriure una nota. Ho ha gravat, amb una veu insegura, a correcuita, d’allò més covard tot. Me’n vinc d’Erasmus, passe a València uns pocs mesos i... tota aquesta merda. Estic asseguda als peus de l’escultura de Joan Lluís Vives, que també té escultura a la meua ciutat, Bruges. És un lloc on m’agrada descansar, sota l’home de la boina, com l’he sentit dir a un grup de xiquets que passava, en una d’aquelles visites guiades. A Vives li cremaren mitja família: cremaren son pare, sa mare, que varen desenterrar i cremar els ossos, també el seu oncle... Va fugir a Bruges i s’hi va refugiar. I va agafar per lema «Sine querella». Li cremen mitja família i el filòsof pren aquest lema. Sense querella. Cal tenir una gran voluntat, pense. Jo, en canvi, crec que mai no li ho perdonaré, al meu nuvi. M’agradaria poder dir com Vives, sine querella, però si poguera l’apallissaria ara mateix. Al meu nuvi. Al pocavergonya. I de pas també a ella, la meua amiga. No sé les vegades que he sentit el missatge de veu, aquell repulsiu i miserable missatge de veu. El filòsof ha d’estar tip també de sentir-lo, allà d’alt, encimbellat. El meu nuvi parla en flamenc i Vives ho entendrà, perquè fou la seua pàtria adoptiva. El sent de nou i busque alguna pista, alguna veu que li dicte per darrere aquelles paraules que no em semblen pròpies d’ell. Ara mateix em veig com una d’aquelles pintures de Vermeer, en concret d’una dona llegint una carta que li ha arribat de lluny. Una carta amb males notícies. Mai no sabem com reaccionar a les males notícies. He buscat els quadres de Vermeer, d’una d’aquelles dones llegint, i totes fan la mateixa cara, que s’assembla molt a la meua d’aquesta fotografia. Feu la prova i veureu, calcada. Potser totes tenien un nuvi pelacanyes com el meu! Ja podria donar-se aquest fet! Una d’elles fins i tot sembla embarassada. Quina mala passada! Imagine que com jo escruten cada línia de la carta, cada paraula en cerca d’una explicació. Encara no he sabut què contestar-li. Sap que he sentit el missatge de veu. I es manté en línia. A l’espera del desenllaç. Escriuria sine querella, però m’ix us mataré. I així li ho faig saber. Deixem a altres la filosofia.

Compartir el artículo

stats