Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

‘La casa de Mango Street’ encara ens diu coses

Un clàssic contemporani de Sandra Cisneros, una història plena de vida i sentit de l’humor.

‘La casa de Mango Street’ encara ens diu coses

‘La casa de Mango Street’ encara ens diu coses

El seu pare la imaginava com la dona del temps en els informatius o feliçment casada. Pensava que enviar la Sandra a la universitat era el millor camí per a torbar-li un bon marit i no entenia perquè en tornar d’estudiar no podia viure sota el mateix sostre que els seus pares. La mare, es posava les mans als malucs i orgullosa, deia: «És ben bé filla meva», arronsava les espatlles i deia al pare. «Què vols que hi faci?».

Aquella mare que portava els seus fills a la biblioteca cada setmana, a concerts, a museus; que duia una xapa a la solapa de l’abric que deia: «Alimeteu la gent, no el Pentàgon»; que no va passar del novè curs. Aquella mare. Dona un copet de colze a la seua filla i diu «Good lucky que vas estudiar».

Parlar de Sandra Cisneros (Chicago, 1954) vol dir evocar aquestes històries familiars, però sobretot perdre’s per les cantonades de Mango Street. Llegir Sandra Cisneros és imaginar el Chicago suburbial, escenari d’aquesta novel·la, però també del seu llibre Caramelo. Amb els anys l’autora també ambientarà alguns dels seus relats a Texas i Mèxic. Tanmateix, per a la memòria dels lectors, Cisneros és Chicago en veu xicana.

He llegit La casa de Mango Street tres vegades, la primera en anglés, la segona en castellà i aquesta darrere en la traducció catalana fantàstica de Miriam Cano (una recent edició bellíssima de L’Altra Editorial). Cada volta hi he trobat imatges noves, històries diferents i en cada relectura, l’obra ha guanyat pes, força i respecte en la meua memòria. Encara em diu moltes coses.

La casa de Mango Street és una col·lecció delicada però poderosa de postals i retrats. Són escenes, instantànies captades al vol, moments de vida de molts dels personatges que viuen a un barri hispà pobre als afores de Chicago on la comunitat mexicana havia acampat durant els anys quaranta, just després de la II Guerra Mundial. La història és una mena de collage fet de fragments de vida de moltes persones. Cada trosset té sentit per si sol, però tots flueixen en un relat únic.

Semblen escenes independents, i en certa manera ho són, però en essència formen un tot harmoniós i potent: la radiografia d’una vida americana al marge de la vida americana. L’existència d’aquells que viuen en les escletxes culturals, econòmiques, socials, i fins i tot polítiques: els que són xicans als Estats Units i mig gringos a Mèxic. «Quan vaig començar La casa de Mango Street vaig creure que estava escrivint unes memòries –diu Cisneros. Però quan vaig acabar les meues memòries ja no eren memòries, ja no eren autobiogràfiques, i havien evolucionat fins a esdevenir una història col·lectiva poblada de diverses vides, del meu passat i del meu present, situat en un temps i un barri ficticis: Mango Street».

Quan Cisneros tenia vint i tants anys, va entendre que la distància sovint ajudava a escriure i que una història era «com una escultura de Giacometti. Mentre més lluny estiga, més clarament pots veure-la». La jove que estudiava i vivia a Iowa City havia començat a contar la història d’un lloc anterior al present en una veu més jove: la d’Esperanza. Fins aleshores Sandra donava per fet que el món era com Chicago, compost de gent de moltes cultures i classes socials vivint junts, no sempre feliçment, però coexistint. Iowa li va mostrar que no era així a tot arreu i li va fer entendre que ella era distinta. A Iowa se sentia estrangera cada vegada que parlava. Tanmateix, eixe també era el seu país. Potser a Chicago havia sentit l’alteritat en alguna ocasió, però no tan agudament. Llavors va trobar la seua veu (de vegades en una experiència negativa descobrim alguna cosa positiva). I la seua veu sonava a Mango Street: «Vaig tornar a interessar-me per la ficció mentre feia un seminari de poesia a Iowa. La poesia, com l’ensenyaven a Iowa, era un castell de cartes, una torre d’idees, però jo no sé expressar una idea si no és a través d’una història».

Quan no escrivia poemes per completar crèdits, Cisneros treballava en els petits relats que donarien forma més tard a La casa de Mango Street, i els compartia amb la poeta Joy Harjo, que també ho passava malament en aquells seminaris de poesia. La jove escriptora volia escriure relats que no «tingueren en compte les fronteres entre gèneres, mig escrits mig parlats, entre l’alta literatura i els rodolins de llar d’infants, entre Nova York i el poble imaginari de Macondo, entre els Estats Units i Mèxic». I així va sorgir La casa de Mango Street, un llibre que es pot obrir per qualsevol pàgina, sense saber ni importar-nos què hi ha passat abans.

La veu d’Esperanza era una veu antiacadèmica, infantil, era la veu d’una xiqueta pobra, un llenguatge parlat, una veu d’una americana mexicana. Ella era l’ànima que mentre creiia feia parlar tots els veïns de Mango Street, i les seues històries es vestien amb el llenguatge dels carrers de Chicago on Cisneros va créixer. Com escriuria l’autora: «va ser dins d’aquesta esfera d’antipoesia que vaig tractar de crear un text poètic, amb el llenguatge menys convencional possible. Va ser tan deliberat per a mi com si estigués llançant una bomba Molotov».

Esperanza i la seua família s’havien traslladat a Mango Street. La casa nova era millor que la d’abans, però quedava lluny de la casa on Esperanza somiava viure-hi. El desig de tenir una casa pròpia l’envaïa nit i dia, i a partir d’ací, però anant-hi molt més enllà, naixeria el relat de Mango Street. «Esperanza soc i no soc jo», diria Cisneros, guiada per veus que li parlaven en el record, moguda pels sorolls dels carrers, pels plors dels nadons, però també per les petites alegries, la por, la violència dels homes, els somnis ofegats....

Tan immersa s’hi trobava que «estava escrivint una novel·la i no sabia que estava escrivint una novel·la, si ho hagués sabut, probablement no hauria pogut fer-ho». I de sobte l’atrapava «una frase que havia llegit mentre passejava, un títol que havia collit [...] i els contes sempre insistien a dir-me on volien acabar. Sovint em sorprenien aturant-se quan jo encara tenia tota la intenció de fer-los cavalcar una mica més. Són tossuts. Saben millor que jo el moment en què ja està tot dit. La darrera frase ha de sonar com les últimes notes d’una cançó mariachi –txan-txan–, que et diuen que la cançó s’ha acabat».

La distància de nou va ajudar l’escriptura. Cisneros va acabar la seua novel·la el 1982, a Grècia, a milers de quilòmetres de distància dels camps de dacsa d’Iowa. I La casa de Mango Street «ja no era la meua història, sinó que va esdevenir totes les nostres històries». «Tallava i recosia els fets per fer-los una història a mida [...] les històries de la vida real mai no ens arriben completes. Les emocions, tanmateix, no es poden inventar, no te les poden deixar. Totes les emocions dels meus personatges, bones i dolentes són les meves».

Sandra Cisneros va acabar de perfilar les històries de Mango Street. L’autora combinava personatges d’ara, de la vida adulta, amb alguns de la seua adolescència i infantesa. El feminisme s’infiltrava per les venes de Mango Street: «dones amb unes vides que eren creus blanques al voral de la carretera». Modificava el passat per tal que harmonitzara amb el present i, sobretot, com ella diu: «feia preguntes que no havia sabut fer quan era adolescent». Però sobretot, el gran secret va ser parlar amb una veu més jove que la d’ella. Eixa veu, la d’Esperanza, li va permetre «parlar, nomenar eixa cosa sense nom, eixa vergonya de ser pobra, de ser dona, de no ser suficientment bona, i examinar d’on havia eixit això i per què, per tal de poder intercanviar la vergonya per la celebració».

«Jo creia que la meua escriptura no podia salvar la vida de ningú més que la meua», i així li ho havien ensenyat també a la universitat. Tanmateix, i a mesura que els anys passaven, La casa de Mango Street rodava de mà en mà i guanyava lectors, i no només americans i mexicans, sinó lectors de tot el món. Sovint eren lectors per als quals gastar diners en un llibre suposava un gran esforç. Els llibres passaven de fills a pares, entre cosins, i els lectors escrivien cartes a l’autora per a dir-li: «has escrit la nostra història».

Tots els exemplars desgastats i rebregats que Sandra signava i dedicava van ser «el millor complit».

Compartir el artículo

stats