Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Una cultura de resistència

Emili Piera està editant un llibre sobre periodisme de combat en el transfranquisme i arran de la presentació botànica d’‘Aquí no hem vingut a estudiar’ d’Enric Juliana sosté que la política és l’art d’obtenir, consolidar i estendre el poder i el seu repartiment entre els fidels.

Trini Fraile, Ximo Puig i Enric Juliana.  pd

Trini Fraile, Ximo Puig i Enric Juliana. pd

La presentació d’un llibre de vegades amaga més coses que una festa literària. Moltes més. Per exemple quan, al Botànic, fa unes setmanes, fou presentada l’obra d’Enric Juliana Aquí no hem vingut a estudiar, editada en català i castellà per Arpa. Del llibre ja en vaig dir alguna cosa al Posdata del nou de gener d’enguany: un magnífic mosaic de vides de resistents al feixisme, units per una espinada de ferro -el Partit Comunista d’Espanya-, contades amb ritme, tonalitats i atenció al detall d’un autèntic narrador.

Es dona la circumstància que estic editant un llibre sobre periodisme de combat en el transfranquisme. Els ho contaré.

La connexió sentimental

L’acte cultural contava amb la presència del president Ximo Puig, l’alcalde Joan Ribó i Trini Fraile, 92 anys, joiera i de Sueca. Ella em va vendre, fa molts anys, unes arracades per a una dona que m’esperava a l’hivern de Providence, Rhode Island, tretze graus baix zero al migdia, mentre al parlament basc li cantaven al Rei, a manera de salutació, el Eusko Gudariak.

Em sentia el doctor Zhivago.

No vaig visitar la tomba de Howard Phillips Lovecraft.

Faltava un mes per a que Tejero i els seus gendarmes assaltaren pistola en mà, el parlament espanyol. En la tradició casernària el parlamentarisme es un esport de risc.

Trini és, també, la mare de dos amics meus: Pepe i Carles Salazar, però en la seua adolescència, a base d’obstinació i temeritat, es presentà en la comissaria -que també era sala de tortura- per a preguntar per Alberto Sánchez Mascuñán, un dirigent comunista de l’interior que organitzava el partit i les guerrilles de les serres ibèriques. Els guerrillers arrossegaven una vida més aviat miserable tot i que una vegada assalten el tren en Caudé, Terol, desarmen als guàrdies i s’apoderen de 700.000 pessetes de l’època. Una fortuna.

Fe y esperança

El periodista Juliana també fa navegació d’altura i no sols de cabotatge. En cada crisi de govern o fatxenderia de ministre sap percebre els vents i corrents dominants, l’home, la dona o la idea de moda, el líder ascendent per més que només l’impulsen bufetes de bromera.

Juliana, Puig, La Vanguardia, Compromís i alguns catedràtics, grups mediàtics i patronals diverses, son avaladors d’un projecte d’Espanya reviscolada i nova, lliure d’inclinacions tibetanes: federal, policèntrica, diversa, europea. El projecte, al qual li desitge molta sort perquè també és el meu, ja ens informa sobre el llenguatge de la fe i el de l’esperança.

Astúcia i mesianisme

Sospite que el comunisme, no com ideologia sinó en la seua dimensió fenomenològica, que és la part interessant, serà objecte de moltes revisions i reflexions en els propers mesos i anys. De moment, Andrei Konchalovski ja ha facturat una pel·lícula, Queridos camaradas, que és una de les dos o tres millors que ha produït l’era pandèmica. I jo m’he comprat, per instigació del meu maestro suggeritore, Hacia la estación de Finlàndia d’Edmund Wilson, un llibre sobre el pensament d’esquerra (i el pensament lliure mai no és eclesiàstic), en el qual, com deien els antics devots, vull viure i morir. Un altre Wilson, biòleg, deia del comunisme: «Una idea bonica, una espècie errònia».

Sobrevola la magnífica història de Konchalovski, una convicció: l’ultima promoció soviètica va ser la dels guerrers i herois de Gran Guerra Pàtria, que es com li diuen els russos a la Segona Guerra Mundial.

El comunisme tenia problemes per a transmetre el seu material genètic d’una generació a la següent (i la concepció del Partit de Lenin era un tant psicopàtica). Per no parlar d’un problema encara més gros: la irresponsable i de vegades criminal «guàrdia i custòdia» dels seus fills, dels fills de la Revolució.

Comprenc que un article al suplement Posdata no és el millor lloc per a digerir i assimilar unes històries de tant de volum i calat, però em venia de gust anar deixant caure algunes percepcions, una idea per aquí, una altra per allà, i que diga qui creu que ha de dir alguna cosa.

De moment en la presentació del llibre d’Edmund Wilson i en la prosa encisadora de Vargas Llosa, m’he trobat amb una última referència al mestre Kenneth Tynan, que a més de València, Lenny, la pornografia i Polanski, li agradava que una senyoreta el sometera a humiliacions i fuetades. Fou descobert, s’exilià als Estats Units i morí en l’anonimat: les bruixes britàniques són totes unes ursulines.

La política és esperançada: l’art d’obtenir, consolidar i estendre el poder i el seu repartiment entre els fidels. Aquesta em sembla una regla inalterable. Per damunt d’això està l’impuls messiànic d’alliberament que no necessita ni esperança ni condicions: pura voluntat. Fe cega. Tambors de guerra, exigència de justícia, banderes com flamarades.

Ha passat i tornarà a passar.

Compartir el artículo

stats