Ací estem el meu company i jo descansant una miqueta. Des de la pandèmia treballem més que mai. Ens criden a qualsevol hora, no tenim horaris, i ho volen ja. Som, això que diuen, riders. Som velocistes, perquè el client sempre té pressa. Està a casa, i li entra gana i ens crida, i sempre ens pregunta: què tardareu? Contestem sempre: ara mateix. Ens criden amb una fam de llops, perquè són incapaços de cuinar res. Durant anys han viscut dinant a restaurants, i a la nit menjant qualsevol cosa. Cuinar porta aparellat temps, i el client, no en té. Ja ningú no cuina un borrall, aquesta és la veritat. S’ha perdut el dinar casolà, l’estofat que fa xup xup, el foc lent, ningú no sap el temps que costa el que menja. El sofregit, ningú no sap fer un sofregit, que és la base de tot. Ens demanen sushi, burguers, pizzes, woks. Coses així. Fem cua els riders davant dels McDonalds i Burguer Kings, aquesta és la realitat. La gent demana la mateixa merda que menjava abans, però ara en casa. Al davant del televisor, veient qualsevol sèrie, d’aquelles que no s’acaben mai i tenen sis o set temporades. Breaking bad, per exemple. En aquesta sèrie, els protagonistes sols mengen amanides, m’hi he fixat. O, com a molt, fan barbacoes. I s’atipen de salsitxes. I obrin una bossa de mesclum. El guió no dóna per a més. El menjar ja no ocupa lloc en la vida d’aquestes persones, que són al cinema el mateix que el menjar ràpid a la gastronomia. Merda que crea addicció. Els nord-americans no saben fer més que carn torrada, amb bona cosa d’espècies, i nosaltres anem cap a això. Ací hi ha molt de sibarita, és cert, però cuinar és un art en mans de cada vegada menys persones. La de famílies que el meu amic i jo hem visitat. Aquell dia, quan estàvem descansant una mica, un home barbut i ociós que passava per davant nostre ens va fotografiar amb el seu telèfon mòbil. Va ser quan ens adonàrem que estàvem davant d’aquella imatge del ciclista professional, amb aquell gest de rauxa. Quin contrast!, vaig pensar. Tots emprem la bicicleta per a viure. Li ho vaig dir al company i vàrem riure una estona. Però per a contrarellotges, nosaltres!, em va contestar, agafant la bossa verda. I porta raó. Estic convençut que en una contrarellotge no ens guanyaria ningú. Som esportistes d’elit i sense cap dopatge pel mig.
