Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Articontes

La nadadora

La nadadora

La nadadora

De bon matí, em vaig llançar de cap a la piscina. Sempre he desconfiat de qui entra en la piscina per l’escaleta, o bé es tira de peu tapant-se el nas. Els propietaris d’aquella piscina d’una urbanització de Torre en Conill em miraren amb estupefacció, però quan els ho vaig explicar dubtaren si estaven parlant amb una boja, i canviaren de cara. Tant se val, la següent piscina, a La Canyada, l’aigua estava més fresca, i no era un caldo com l’anterior: estava llogada a uns estiuejants i no em feren preguntes. Varen pensar que era algú que, pel que fora, tenia dret a prendre-hi el bany. Els vaig saludar tan cortesament com vaig poder i vaig córrer fins al Tancat de l’Alter, on havia vist en la pàgina de lloguer una piscina amb l’escultura d’un Buda presidint el lloc aquàtic. El lloguer de la casa era de 6.000 euros al mes i vaig intuir la raó d’aquell Buda. Estava llogada a uns estrangers, i els vaig explicar, com vaig poder, el motiu del meu escabussó. No feren cap objecció; diria que no varen entendre res. Poc després, en una piscina d’un xalet d’Aigües Vives, em vaig trobar amb un llaurador que portava un cabàs amb verdura. Em va explicar que des d’allí podia iniciar moltes excursions, a peu o en bicicleta. Li vaig preguntar per la verdura i em va parlar del seu hort, amb una emoció continguda. També li vaig preguntar si aquest era ecològic i em digué enfadat que ni pensar-ho, que allò eren romanços. M’hauria quedat a parlar amb aquell home tot el dia, però havia de seguir amb el meu repte. I vaig triar una casa amb piscina d’El Dossel de Cullera, que tenia una rosa dels vents dibuixada al fons de l’aigua cristal·lina. Costava 2.200 euros al mes, però en agost no estava disponible, per la qual cosa vaig imaginar que hi serien els amos. Una gent extraordinària, i els vaig assegurar que tornaria tan aviat com el meu repte m’ho permetera. La veritat és que els va divertir d’allò més la idea i volien que em quedara a menjar amb ells una paella. Des d’allí vaig anar a Xàbia, i vaig triar una piscina al Tossalet, des de la qual es veia tota la badia, amb el cap de sant Antoni al fons. Vaig fer uns quants llargs, perquè la piscina estava tan allunyada de la casa que em podia quedar indefinidament, surant, fent-me la morta. Finalment, va arribar el propietari, i al cap de poc em va dir que era una provocadora. Que allò no era Xàbia sinó Jávea. També em va passar el mateix poc després en una piscina de Calp, on els inquilins m’asseguraren que es deia Calpe. No els va molestar tant que prenguera el bany en la seua piscina amb vistes al Penyal d’Ifach, sinó que parlara d’una «piscina de Calp». Jo acabava d’eixir, l’aigua em corria encara pel cos, i em vaig anar sobre la punta dels peus. L’última piscina que vaig poder visitar a última hora del dia estava a la Vila-Joiosa, i la casa es deia «Sol y mar»: des de 1.631 euros per setmana, i en la pàgina de lloguer es recomanava visitar Aqualandia, a Benidorm. La propietària era una dona del terreny, ja sabeu què vull dir. D’aquestes que tenen un gran domini de tot i una mirada lúcida sobre les coses de l’existència. Em va preguntar si no havia provat anar de parc aquàtic en parc aquàtic, que això també seria un bon repte. Em va semblar una bona idea, digna d’un conte de John Cheever. Així li ho vaig dir. Sabia perfectament de qui li parlava, i també havia captat de seguida que jo era una lletraferida. I que per això em llançava de cap a la piscina.

Compartir el artículo

stats