Dissabte passat, dia 11 de setembre, es va commemorar el 20è aniversari de l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York. Molts novaiorquesos encara en tenen memòria directa, un solatge impossible d’esborrar. Però aquell dia les imatges servides per la televisió van arribar en directe a tots els racons del planeta. Ben mirat, un dels èxits propagandístics d’Al Qaida, que va escampar el missatge del terror global amb un èxit rotund. El mal absolut havia superat la ficció una altra vegada.
L’assagista nord-americà Mike Davis ha estudiat les repercussions sobre les ciutats i la cultura urbana dels atemptats amb cotxe bomba. Però l’impacte d’aquells avions contra les Torres Bessones va canviar definitivament la història de la humanitat. Segons les dades oficials, hi van morir 2997 persones. Una xifra que mai no podrem tancar perquè moltes famílies no van denunciar la desaparició de familiars que hi treballaven sense el reglamentari permís de residència als Estats Units d’Amèrica.
Mesos abans d’aquell dia fatídic, vam pujar a l’Observatori Top of the world que coronava la torre sud. Un trajecte en ascensor d’un sol minut des del hall al pis 107, a més de 400 metres d’altura. En conserve els tiquets. Allà dalt, un audiovisual destinat al visitant explicava la construcció del World Trade Center subratllava la impossibilitat que les torres foren enderrocades «ni per un avió que s’hi estavellara accidentalment» ni que foren víctimes d’un incendi general, ja que cada pis estava convenientment aïllat dels contingus per barreres impermeables al foc. Al pis 110, punt d’observació exterior, la vista, en pla de picat, oferia les imatges més panoràmiques del Baix Manhattan.
En tornar al hall, davant del mural de Joan Miró que el presidia, ens vam adonar que havíem oblidat una jaqueta de la meua filla a l’Observatori. Vam tornar a pujar-hi ràpidament. Una dona negra, elegant, passada la setantena, ens va rebre amb un somriure d’orella o orella. Havia recollit la jaqueta, l’havia plegada i l’havia guardada en una bossa de la botiga de souvenirs de l’Observatori. Jaqueta a la mà, vam continuar la nostra visita despreocupada a aquella ciutat, capital dels temps moderns, que vivia confiada en la seua seguretat tecnològica. Però l’acció suïcida d’uns soldats del terror que es dirigien al seu propi paradís estava a punt de transformar-la.
Des d’aquell 11 de setembre de l’any 2001, sempre que pense en les Torres Bessones, com avui mateix, em revé a la retina el somriure confiat d’aquella dona negra, elegant i amable, que ens va custodiar la jaqueta de la meua filla. Què hi devia fer l’11-S aquella dona? On era? Una pregunta impossible de respondre que no faig sinó repetir-me des de llavors.
