Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Articontes

Aquelles mores

Aquelles mores

Li dic que encara estan verdes i no em fa cas. Sempre ha segut igual. Jo li deixe fer, perquè ella fins que no ho comprova no para. És molt cabota. I en tot igual. La llista és llarga, perquè ja són molts anys juntes. Però si us dic que ja li vaig advertir sobre el seu matrimoni, ja enteneu si en fa anys. A mi aquell xicot no m’agradava gens. El veia un aprofitat. No tenia res en concret contra ell, però em resultava apegalós. Es casaren sense quasi festejar, vist i no vist. Jo li deia: espera’t un poc. I ella, per a què? Total, que un desastre. El marit s’ho va gastar tot en el trinquet, era un jugador maníac, balafiador com pocs. Després vingueren les infidelitats: trobava dones a qui traure els diners, tenia aquella habilitat natural. Potser era la seua veu. Tenia una veu musical, que encisava. Una veu de galà de cine. Pel que fora les dones queien en l’esquer i a la mínima les havia deixat pelades. Després va començar a pegar-li a l’alcohol, i això ja ho va fer tot impossible. Durant molts anys visqueren separats, fins que es varen divorciar. En fi, una història corrent. Entre nosaltres mai no parlem d’ell, com és natural. Eixim a passejar, quan comença a refrescar, i parlem de moltes coses, però mai de tot allò. Tampoc parlem del meu marit, perquè no cal. Va morir massa jove, i ja no em vaig tornar a casar. Era un trompellot, però de bona raça. I tampoc vaig estar massa enamorada d’ell, aquesta és la veritat. En canvi, la meua germana sí que ho estigué del seu, ja ho crec. Sé que pensa que ella sí que va conèixer l’amor, i que en canvi jo... Li va costar una fortuna, és cert, però qui no pagaria un potosí per un amor vertader? D’aquells que et fan veure pampallugues. Aquest és el seu pensament. En el fons, es creu superior a mi per això. És com si em diguera: el teu era molt bona persona, però dessubstanciat com un ou sense sal! Fa temps que sé que ho pensa, i com més envellim, més ho pensa. Jo sí, tal i tal, però tu... Els temps d’ara, tan donats als plaers, també estan a favor seu. És com si em diguera que les mores potser estaven verdes però... qui espera, desespera. Ella era molt atrevida. La veig ara amb el caminador, mantenint l’equilibri amb dificultats, a un pas d’una séquia, i no puc deixar de prevenir-la. Alerta que... I ella em mira i diu, amb la mirada, ausades que conec aquella mirada!, xe, calla! I durant un temps caminem sense parlar-nos. Però pensem què haguera passat si... El cor té els seus secrets.

Más en Posdata

Compartir el artículo

stats