Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Instantànies contra l’oblit

L’escriptor Oriol Pi de Cabanyes reuneix una trentena llarga de retrats literaris extrets del seu dietari, escrits durant els anys noranta i inèdits, fruit de les seues trobades amb artistes i intel·lectuals, que ha marcat una època de la cultura i de la història.

Instantànies contra l’oblit

Oriol Pi de Cabanyes (Vilanova i la Geltrú, 1950) és autor de nombrosos llibres d’assaig, entre ells dietaris, biografies, estudis sobre art i literatura i llibres de viatges, és el cas de ’Pel bell nord glaçat’, així com d’obres de ficció, entre elles, Oferiu flors als rebels que fracassaren, la seua primera novel·la el 1973. Professor universitari i col·laborador assidu de publicacions, Pi de Cabanyes va ser, entre 1988 i 1996, director de la Institució de les Lletres Catalanes i de Relacions Culturals de la Generalitat. Una circumstància professional i personal que li va donar, sense dubte, l’oportunitat de conèixer i conversar amb molta gent, molts d’ells, protagonistes de la nostra història i la nostra cultura, recent, i no tant recent.

És per això, en part, que recentment ha publicat ‘Estels que encara fan llum’ (Pòrtic), un àlbum de retrats escrits al vol en el que apareixen personalitats com ara Rafael Alberti, Vicent Andrés Estellés, Pierre Vilar, Octavio Paz, Maria Aurèlia Capmany, Jorge Luis Borges o Pere Calders, entre molts altres, i amb els quals Pi de Cabanyes captura l’ànima dels protagonistes retratats en unes instantànies viscudes i, en molts dels casos, gràcies a experiències i anècdotes compartides en un passat més o menys llunyà. Excepte el filòsof i sociòleg francès Edgar Morin, qui el passat 8 de juliol va fer 100 anys, i l’especialista en el Tibet de la UPF Ramon N. Prats, nascut el 1946, tots els protagonistes perfilats son morts.

Escriure retrats literaris a tall de pinzellades o evocacions de personatges –ben lluny de les entrades d’enciclopèdia o de diccionaris del tipus ‘qui és qui’– no és una tasca fàcil i està a l’abast de pocs escriptors i periodistes. Més aviat, és tot un art que reclama, si més no, informació de primera mà, una bona prosa, capacitat de síntesi, dosis d’ironia i humor, una tria encertada dels adjectius, i una visió microscòpica i de gran angular per a recrear una atmosfera i una època... Al capdavall, retratar en un text és dibuixar amb paraules, i quan l’autor l’encerta, és una delícia.

Un dels retratistes clàssics fou Lytton Strachey. Strachey va revolucionar la manera com s’escrivien les biografies l’any 1918 amb un llibre esplèndid que no s’ha traduït mai al català: ‘Victorians eminents’. El 1931 va publicar ‘Retrats en miniatura’, en el qual incloïa la breu semblança de sis historiadors i pensadors de primer ordre, entre ells Hume i Gibbon.

La literatura catalana, estem de sort, excel·leix en aquest gènere. En la nostra tradició, Josep Pla –coneixedor dels clàssics  grecollatins i de ‘Vides paral·leles’ de Plutarc, per a qui la «singularitat humana és el motor de la vida i també de la història», confeccionà els ‘Homenots’ (una seixantena de retrats escrits entre 1958 i 1975), i els ‘Retrats de passaport’, 101 perfils literaris- amb l’objectiu de preservar la memòria d’unes figures que ell considerava excepcionals i modèliques, i que corrien el risc de ser oblidades a causa de la dictadura. Al prefaci de ‘Retrats de passaport’, publicat en el volum 17 de l’Obra Completa (1970), diu: «El gran problema d’un escriptor arrelat en un país és contribuir a la lluita contra l’oblit».

Amb els anys, no és l’únic que ho faria. Molts altres autors s’hi han dedicat. És el cas d’Enric Jardí a ‘Tres diguem-ne desarrelats’ (1966), dedicat a reivindicar Josep Pijoan, Gaziel i Eugeni d’Ors; Maurici Serrahima a ‘Dotze mestres’ (1972), de Verdaguer a Gaziel; els 31 minuciosos retrats que Albert Manent va incloure als llibres ‘El molí de l’ombra’ (1986) i el ‘Solc de les hores’ (1988); o la tasca de recuperació feta per  Xavier Garcia i Pujades amb els seus ‘Homenots del sud’, publicats en tres volums successius el 1994, 2004 i 2014. O bé, més recentment, els quatre volums de la sèrie ‘Biografies parcials’ (2009, 2011, 2015 i 2018), que Xavier Serra ha dedicat a personatges valencians, i més recentment encara Gustau Muñoz en ‘El vertigen dels dies’ (2019) i ‘Espill d’un temps’ (2021), entre tants altres.

Vist així, el nou llibre d’Oriol Pi de Cabanyes s’inscriu, doncs, en aquesta tradició de recuperació de testimonis i vides «exemplars». De fet, quan l’autor parla de Joan Perucho deixa anar una declaració de principis: «el món no el mouen les idees sinó les persones». I en la presentació del llibre apareix també aquesta idea: «Sempre m’he sentit atret per la gent que fa, que ha fet, gent de la qual poder aprendre [...] Hem de concedir paper a l’admiració i a l’emulació, a l’agraïment». Potser la gent no sempre ho percep així, però per a Pi de Cabanyes, i jo ho subscric, les idees són l’aigua, i les persones els molins que les fan moure i produeixen energia amb ella.

Com diu l’autor, en aquest llibre «hi ha com una crònica, un flash d’un moment determinat d’un personatge. Hi ha la voluntat de recollir aquest testimoni, sí. A vegades he anat a buscar-los jo i de vegades s’ha donat la circumstància i l’he aprofitada». En tot cas, el títol del llibre és ja ben explícit: ‘Estels que encara fan llum’, perquè els personatges que retrata aquí l’Oriol són ben vius en la memòria i el llibre contribueix a què continuïn sent un far per a tothom. «Si il·lumines un personatge, il·lumines tota una època», deia Simone de Beauvoir. I així és.

No es tracta de biografies exhaustives. Són retrats al natural, una visió, una llambregada lúcida llançada sobre el personatge, forjada sobre experiències reals, fets al moment i, en molts casos, propiciats per alguna vivència que l’Oriol va compartir amb el retratat. Com ell mateix ha dit: «aquest llibre vol ser una foto d’una època, i això té un interès històric. Crec que amb el temps el testimoni guanya perquè no està tan condicionat pel present o el què diran. Per a mi l’escriptura –insisteix–ja és això, fixar per a la memòria, per a la posteritat. Donar un testimoni, perquè consti. Allò de ‘la lluita contra l’oblit’, que deia en Pla».

Compartir el artículo

stats