Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Literatura de sentits

Francesc Bodí, un dels millors escriptors actuals, desplega en ‘L’única veritat’ una capacitat narrativa que fa fascinant l’argument de la història d’una nissaga fraudulenta.

de

Abans de l’estiu vaig coincidir amb Juli Capilla a Benicarló. L’escriptor, professor, crític i editor assegurava que a la tardor publicaria una gran novel·la que no sols donaria molt de què parlar, també revolucionaria les nostres lletres. Malgrat la insistència, no em va desvelar res més. A principi de setembre ja tenia a les mans L’única veritat de Francesc Bodí (Agres, 1963) i en efecte era un llibre molt gran, 896 pàgines. L’entusiasme de Capilla s’acompanya amb les pàgines de Bodí, un escriptor pausat i constant, metòdic però directe al cor del lector.

«Recolzada en una de les barreres de proa, Aurora contemplava el port», és la primera frase de L’única veritat, una narració «que va avant i arrere en el temps, a un costat i l’altre en l’espai», segons Bodí. Un autor consolidat que fa de professor de filosofia. La veritat és única?, pregunte. «No, ni en la literatura, ni en la vida. La literatura permet mostrar més allò de què la veritat no és única». El llibre retrata les misèries de la condició humana, centrades en una nissaga que recorre la història des que Aurora Martí abandona Cuba mentre els revolucionaris entren a l’Havana.

«No està ambientada en Cuba, el passat sí que és cubà, perquè el pare d’Aurora té un passat ocult, que la filla s’ensuma i li venen tots els fantasmes del passat», recalca l’autor d’Havanera. Aurora és el prototip de dones que veuen la part invisible de la vida, on se centra el pes dels peus de fang de la nissaga, provocant una literatura de sentiments de primer nivell.

Bodí detalla els esforços de la memòria d’una família reconeixible en qualsevol part occidental del món. Prop de seixanta capítols plens d’anhels, desenganys, amor, odis, i també sobre l’atzar i l’art. Té la història al cap des de fa vint anys, «per això intente que cada una de les tres parts de la novel·la tinga l’estil propi i coherent de quan la vaig començar fa vint anys».

«És possible que siga la meua novel·la més ambiciosa», admet l’escriptor de La passejadora de gossos, el seu llibre anterior, El soroll de la resta, i L’infidel. Ben documentada, tot i que no és el més important, explica que L’única veritat era un projecte bastant ample des del seu inici, «i quan em cansava parava i després tornava». Quan comença a escriure sap com serà el transcurs de la ficció, «ho planifique tot». Sosté que una novel·la ha d’estar molt equilibrada, així que «soc molt maniàtic del detall. És com un poc d’il·lusionisme». Una exigència perquè «bones històries sempre n’hi ha, però el que fa possible que una bona història siga literària és l’estil», i amb L’única veritat ha brodat la narració i l’estil.

Recorda que «una història ha d’estar ben contada, però més que contar has de fer sentir». Argumenta que «la funció de la novel·la és fer sentir», i com a autor «t’has de buscar la vida, perquè per arribar al cor has de jugar molt».

Quintet màgic

Viure i treballar a Alcoi, ser un lector selecte i abordar l’escriptura a la manera clàssica fa possible que Bodí -junt amb Martí Domínguez, Manuel Baixauli, Joan Benesiu i Vicent Usó-, forme part del quintet estel·lar de les lletres valencianes.

«La grossor d’una no té res a veure amb la potència» diu amb raó, però quan m’interesse si ha tingut problemes per buscar editor pel nombre de pàgines, somriu i destaca que «més d’un m’ha dit que sí».

És conscient que ara els llibres són curts, perquè es publica una «literatura més ràpida». Al mateix temps que aclareix que «una novel·la és una història tan llarga com un repte», paraules pausades d’un autor sense xarxes socials -«no les menyspree, però no m’interessen»-, i com a lector també opta per «novel·les grosses».

Tornem a la veritat, amb l’excusa del títol, i on Bodí té arguments sobrats. «La veritat és un dels conceptes més problemàtics de la història de la filosofia perquè n’hi ha molts problemes en la història del pensament». Així que esmenta la filosofia del llenguatge per apuntar que «l’única veritat és que no n’hi ha veritats úniques» i com a mostra subratlla la literatura.

«En dedicar-me a la docència de la filosofia per un costat, i a la literatura per l’altre, m’he trobat en un plànol científic i en altre de la seducció. Del pensament al sentiment». «On no arriba la ciència pot arribar l’art, és una manera de conéixer la realitat». Ell s’ha acabat decantant per la part literària.

L’última frase del llibre: «Potser, en aquella família de falsificacions, el xiquet era l’única veritat».

Compartir el artículo

stats