Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Caixa d’eines

El meu món d’ahir

De bon matí, la terrassa del cafè és plena de gent solitària que va i ve entre les respectives obligacions de primera hora. Tothom saluda, però, aliè al veí, passa de manera ràpida i protocol·lària: bon dia i adeu, poca cosa més, que ja és molt.

El tio Vicent sol arribar al cafè quan la majoria ha abandonat les taules, i pren cadira sempre al mateix lloc. Porta un entrepà de casa -cada dia, de dilluns a divendres, amb una truita distinta- que li ha preparat la tia Amparo, la dona de tota la vida. En veure’l arribar, el cambrer, com qui compleix un manament automàtic, li trau un plat, un setrill d’oli, sal, una botella de vi negre i sengles platets de cacau torrat i olives partides. El tio Vicent porta també de casa una ceba seca que esclafa ritualment amb un colp de puny. Seguidament, com qui reparteix l’hòstia consagrada, convida el veïnat a tastar-ne els corfolls. Però la majoria, cadascú en les seues boires, mira la pantalleta del mòbil o el televisor en què una colla d’intel·lectuals generalistes discuteix sobre la vacunació, l’erupció volcànica de la Palma o ves a saber què.

Durant anys, encara entre dues llums, mentre em prenia el primer cafè a casa, he vist el tio Vicent passar en bicicleta cap a l’hort, amb una corbella i una aixadeta dins d’un sac de cànem. Al cap d’un parell d’hores, sempre en tornava amb un basquet reblit de productes de temporada que m’oferia -asseguts taula per taula- mentre m’explicava de forma pausada quan plantava i quan collia al pas que marca la roda del temps. A l’hivern, clementines i carxofes. A la primeria de la tardor, carabasses, magranes i codonys i potser un meló de punta de rama. Enmig d’un món desbocat i incontrolable, la seua companyia ha estat comunitària i paternal, i m’ha ajudat sovint a orientar-me entre la teranyina líquida i sense brúixola en què vivim enxarxats. Potser, pense entre mi, he viscut, sense saber-ho, el darrer vestigi d’una vida de ritme natural de la qual soc fill natural malgrat les sendes secundàries per on he transitat de manera imprevista.

Vaig conèixer-lo deu fer més d’una dotzena d’anys, assegut a la mateixa taula en què ahir, després d’uns mesos d’absència fins ara inexplicable, el vaig veure esmorzar per primera vegada acompanyat d’una filla que, segons vaig entendre, ha vingut a visitar-lo i potser a fer-se’n càrrec. També sense saber-ho, potser ens vam acomiadar quan, taula per taula, li vaig dir bon dia i el tio Vicent, estranyat i amb la mirada perduda, va preguntar a la filla qui era aquell senyor que el saludava.

Más en Posdata

Compartir el artículo

stats