Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

La novel·la ‘punk’ d’un poble qualsevol

Francesc Viadel torna a la novel·la vint anys després de la publicació de ‘Terra’, amb una història descarnada sobre l’infern que habiten els perdedors per tot arreu. Una narració angoixant, sense concessions de cap mena, que submergeix al lector en una atmosfera carregada de violència.

La novel·la ‘punk’ d’un poble qualsevol

El lector habitual de novel·les s’endinsa en les històries que llig i, tard o d’hora, s’encarinya d’algun personatge, se’n compadeix, l’admira, es posa al seu lloc. Sempre hi ha algú de qui agafar-se, algú que ens desperta simpatia, interès o curiositat. És molt clar això en les històries clàssiques d’herois, les peripècies dels detectius de la novel·la negra americana i tots els derivats, i també en les d’antiherois que s’arrosseguen per la vida maltractats i maltractant-se. Sempre hi ha un bri de dignitat, entre tanta mesquinesa i desolació, que ens permet acompanyar-los. És molt més clar el mecanisme d’identificació o d’empatia amb els personatges clarament positius, simpàtics, còmics, valents, resistents, irònics. Fins i tot, ens passa, de vegades, amb els individus més abjectes en el quals trobem un punt de sarcasme quant a la vida que els ha tocat de viure.

És molt difícil fer aquesta operació amb els personatges que ens mostra Francesc Viadel en la seua novel·la. Potser, en alguns secundaris i prou. Potser, en algun moment de lirisme senzill en què ens deixa descansar. El narrador t’endinsa sense pietat en la duresa del món dels desgraciats, dels pobres, dels joves a la deriva, homes d’una masculinitat patètica, calents de mena, amb el sexe surant per tot, xiques que trafiquen amb el cos que desitgen els desgraciats com elles, de vegades només per un porro, unes pastilles o alguna ratlla, reinones grans que compren carn fresca perquè poden. Tot això, en el context dels anys 80 del segle passat en un qualsevol poble valencià en un estiu infernal.

Hi ha molta veritat, molta realitat, en aquesta història de ficció que ens retrata uns personatges que viuen sense futur, al dia. La crisi dels anys 80 els ha pegat de ple i, mentre el glamour de la movida madrilenya ompli les pantalles i els dials, mentre el flamant govern socialista promet el cel a la terra, ells viuen amb el cul a l’aire atrapats en la claveguera simbòlica i real que els han parat. Són els fills de la crisi, del fracàs escolar, de les addiccions cada vegada més fortes i perilloses, de l’agressivitat desfermada, el masclisme. Només un lleu tel de companyonia els vincula, sense lleialtats, en les trobades de conversa destrellatada a la plaça, en l’afany de fumar, de pillar alguna cosa, en el petit robatori, en l’objectualització de les dones i el menyspreu i violència contra els homosexuals. I no, no és el barri dur de la gran ciutat, és un qualsevol poble valencià amb fills de jornalers, de guardiacivils, de fills i néts d’immigrants castellans, de gitanos, tots pobres i desgraciats que, de tant en tant, fabulen un futur irreal que mai no tindran.

I també hi ha el món benestant dels propietaris agrícoles, els empresaris d’èxit, els lletraferits inflats, els funcionaris, els advocats, que planen ignorant tot aquell món que no volen mirar, aquells que es fan la il·lusió que la vida és com ells la viuen, que els qui fan jornals per a l’ajuntament netejant séquies i jardins són feliços en la seua humilitat mentre esperen que passe l’estiu, «sense haver escopit una sola maleïda gota d’aigua», per poder anar a collir taronja com cada tardor i hivern.

La mirada de Viadel no fa cap concessió. Ens atrapa en el seu laberint. I no pots deixar de mirar, no pots deixar de llegir. La seua maquinària narrativa és implacable, és una arma de precisió. Quan un personatge comença a despertar-te alguna afecció tendra, te’l destrossa d’una destralada i et torna a deixar a la intempèrie, quan comences a creure que trobaran una sortida, saps que no hi ha sortida, que no hi ha futur. Viadel escriu la novel·la punk d’un poble valencià qualsevol. El seu llenguatge va tirant ganivetades, mostra tota la crueltat descarnada d’un món que va existir i que s’hi perpetua. L’escriptor combina amb encert el lèxic comarcal, la Ribera del Xúquer, amb el català general i aconsegueix una novel·la rica i de bon llegir a tot el domini lingüístic. ‘L’estiu dels brivalls’ ens permet conèixer i comprendre el món social que va fer possible l’assassinat de les xiquetes d’Alcàsser. Un llibre profund, una mirada crua a un món que tenim ben a prop, una experiència colpidora.

Más en Posdata

Compartir el artículo

stats