Avui a Oliva se celebra la 17ena edició de la Poefesta. I si mire enrere, m’entra vertigen. D’ací dos anys farà mitja vida que veig com cada any s’ompli un teatre de gom a gom per escoltar poetes arribats de tot arreu, espectadors fent cues al carrer com si esperaren a la porta de l’Estadi Olímpic per entrar a un concert dels Rolling Stones.
És curiós. Oliva és un poble que no vol ser ciutat i, tanmateix, és la capital de la poesia. Ja fa anys que les autoritats polítiques tracten la Poefesta com una qüestió d’estat, amb un respecte tan gran, que ja camina sola. Les relacions entre el poder polític i la poesia sempre han estat tan complicades com estimulants. Quants poetes, al llarg de la història, van burlar-se de dictadures a través de les metàfores. I quants polítics van tenir a prop alguns poetes -sobretot als Estats Units- per redactar-los discursos memorables.
M’han preguntat tantes vegades per què serveix la poesia com per què escric en la meua llengua. L’altre dia l’escriptor mallorquí Sebastià Alzamora deia que a l’únic lloc on no ens fan aquesta darrera pregunta és a l’estranger, i té raó. Se m’ocorren tantes respostes quan em pregunten per què escric poemes com motius per negar-me a fer-ho.
En un moment en què s’estan despertant totes les formes d’odi i de feixisme en el nostre entorn més immediat, en un món que es mou principalment per la corrupció i el comerç d’armes i que l’únic llenguatge que entén s’expressa en termes de rendibilitat econòmica, la poesia és, amb diferència, la més inútil de totes les arts útils. Segurament perquè no té un mercat al darrere, a diferència de la pintura, la música o el cinema.
Per a mi la poesia sempre ha estat una ciutat sagrada, tant que fins que no vaig poder conformar la meua vida professional col·lateralment a través d’ella, era un terme amb el que m’incomodava que m’associaren. En el moment en què vaig poder articular la meua professió sense allunyar-me massa de la poesia, va ser quan vaig sentir-me còmoda. És curiós, fins i tot en el poema (l’únic espai on no som estrangers de res ni de ningú) necessitem sempre, per respectar-nos, la conformitat de la confortabilitat.
A mi, els poemes dels altres (de les Bishops, els Eliots, els Kavafis) no és que m’hagen canviat la vida, però sí que m’han fet veure-la amb uns ulls diferents. M’han ensenyat a mirar d’una altra manera. M’han donat la mà, quan la necessitava, i m’han acompanyat creuant un pas de vianants en un carrer amb dues direccions. La poesia ha estat el sofà i l’eixida d’emergència, calma i urgència. Repòs i vertigen. Oliva i Nova York.
