Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

La tensió d’escriure

Escrita en la característica prosa vivíssima i visual de Carlota Gurt, ‘Sola’ és també el seu esperat debut en el gènere de la novel·la.

La tensió d’escriure

La tensió d’escriure, l’exigència amb una mateixa, les nits en blanc, la frase que s’entrebanca, el paràgraf (quan no paràgrafs) que va fora d’una revolada... L’angoixa del matí que s’escola i ni una ratlla. I de sobte! El goig del dia en què hem omplert un full i sembla que la història raja... Flueix! La tensió d’escriure: benvinguts a l’aventura literària, a l’angoixa dels autors, a l’avorriment més soporífer i al goig més gran, en una paraula: escriure.

Fa uns dies que vaig acabar de llegir ‘Sola’, la primera novel·la de Carlota Gurt, autora també del recull de relats ‘Cavalcarem tota la nit’ (Proa), premi Mercè Rodoreda. Feia mesos que sabia de l’existència futura, ara ja present, d’aquesta novel·la. I en sabia, primera perquè vaig entrevistar l’autora en primavera i en vam parlar. I segona, perquè des de fa un temps, la mateixa Carlota Gurt ha anat deixant al Twitter, pedretes, quasi perletes, que no pas engrunes de pa, perquè ella sap ben bé que el pa, algú se l’hauria menjat, com els va passar als personatges del conte...

Carlota Gurt no s’amaga darrere d’aquestes pedretes; tot apunta a què no hi ha impostura. Ella mateixa ho diu: «La Gurt del Twitter i jo som la mateixa. No hi pas un personatge creat per mi». I sembla que així és perquè quan l’entrevistes, quan llegeixes el seus tuits i els textos breus i contundents que escriu al Catorze, plens de metàfores mortíferes –així es diu la secció on els publica– descobreixes una Carlota en estat pur, que escriu sense por, sense subterfugis ni eufemismes. Ella s’hi juga la pell!

D’alguna manera, també ho fa a ‘Sola’, una Gurt en estat pur, tot i que jo la preferisc en les distàncies curtes, i que ningú no em malentenga, faig referència als seus relats i articles, als textos breus per contrast amb la novel·la, un projecte de més llarga durada i reptes diferents, que no majors ni menors.

No cauré jo ara en el joc fàcil i, tan excessiva i malaguanyadament jugat, de voler buscar paral·lelismes entre la vida de l’autora i la història que conta la novel·la, entre l’escriptora i Mei, la protagonista. Seria una gran i fàcil temptació, sobretot perquè és una inèrcia empobridora i un paral·lelisme que s’acostuma a traçar, especialment, quan es tracta de literatura d’autores... Però deixem-ho ací!

En tot cas, els qui hem llegit els seus contes i seguim la Gurt al Catorze i al Twitter intuïm que darrere de ‘Sola’ hi ha una manera de veure i contar la vida «molt Gurt». Al capdavall, tota literatura és autobiogràfica en major o menor mesura, també la dels autors homes, i també la dels qui juren que no i ho neguen. Perquè la vida sovint se’ns escapa, perquè les paraules, una vegada escrites, parlen per nosaltres i ja no són tan nostres, potser són fins i tot més dels lectors que no pas nostres. Hi hauria molt a dir, i a escriure...

Ara bé, tornant a ‘Sola’, diré quatre apunts: primera, que és una novel·la amb ritme, a la qual cosa ajuda l’estructura de la història, concebuda a base de capítols breus; segona, que el retrat de la protagonista és efectiu, si per efectiu s’entén que aconsegueix fer-nos reaccionar com a lectors i posicionar-nos davant d’ella. A alguns els farà gràcia, altres potser la troben insuportable, però una cosa és segura: a ningú no li resultarà indiferent, i d’això es tracta, de no deixar caure els lectors en l’apatia, en la desgana, i de fer-los seguir llegint fins al final perquè volem, desitgem saber més, perquè no volem perdre’ns el final... Tercera, que Carlota Gurt té un to directe, provocatiu que enxampa els lectors. Quarta, que la trama planteja un tema, com a mínim, sucós: la literatura i, sobretot l’escriptura, com a possible teràpia. Sucós, deia, perquè sospite que hi ha una certa «mala bava» al darrere, per on ensenya el cap la grandesa de prendre’n distància per a examinar-se des de fóra i, si cal, riure-se‘n també una mica, en exagerar o ridiculitzar certs comportaments. El mateix Sergi Pàmies n’ha parlat en diverses ocasions: «hi ha qui paga per fer eràpia i jo cobro per fer-la en escriure». I Gustau Muñoz no deixa estaca en paret quan escriu: «També passa amb bona part de la literatura catalana actual: hi ha un fum de llibres on els autors s’autoanalitzen, es psicoanalitzen. És el que denomine l’exploració de la subjectivitat ferida [...]».

Tots aquests aspectes, temes, tensions, mirades, reptes i apories estan darrere de ‘Sola’. I també altres temes, com ara el dol, un estira i arronsa descarnat entre mare i filla, la vida en soledat, el sexe en soledat... sol, edat. Una curiosa combinació.

En definitiva, una novel·la que, per diversos aspectes, no passarà desapercebuda. Jo ja l’he descoberta, ara és el vostre torn...

Más en Posdata

Compartir el artículo

stats